Aquells vagons de fusta

Fa quaranta anys que es van clausurar les línies Olot-Girona i Girona-Sant Feliu de Guíxols, posant fi a una època

El 15 de juliol de 1969, el mateix dia que el coet Apol·lo 11 s'enlai­rava cap a la Lluna, el tren d'Olot, que enllaçava la capi­tal de la Gar­rotxa amb Girona per Amer, va fer el seu últim viatge amb pas­sat­gers. Només tres mesos abans també s'havia posat punt i final als tra­jec­tes del tren que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols, i que, com l'ante­rior, havia estat una peça clau en la indus­tri­a­lit­zació, l'eco­no­mia i la moder­nit­zació de les comar­ques giro­ni­nes, a més de mode­lar el seu pai­satge i la seva gent.

El tren d'Olot feia 58 anys que fun­ci­o­nava en tot el seu recor­re­gut, men­tre que el de Sant Feliu, cone­gut com el Feli­uet, feia 77 anys que rodava. Les dues línies de via estreta –la d'Olot feia un metre d'ample i la de Sant Feliu 75 centímetres– es van tan­car per ordre minis­te­rial amb l'argu­ment que ja no eren ren­di­bles i pen­sant que el trans­port per car­re­tera solu­ci­o­na­ria d'una manera més eficaç les comu­ni­ca­ci­ons entre pobles i viles.

Però el cert és que qua­ranta anys més tard, si es pren com a referència el tren d'Olot, no sem­bla pas que s'hagi avançat gaire. Com­pa­rant els hora­ris d'aque­lla època amb els dels auto­bu­sos actu­als que fan el mateix recor­re­gut es pot veure que no hi ha diferència: el 1969, el tra­jecte en tren entre Olot i Girona durava 1 hora i 30 minuts, parant a tots els pobles. Ara, el ser­vei d'auto­bu­sos triga el mateix.

En el cas del Feli­uet sí que s'hi ha sor­tit gua­nyant –sem­pre que no hi hagi cues, és clar–. L'any 1915, per anar de Girona a Sant Feliu es tri­gava 1 hora i 45 minuts com a mínim, men­tre que actu­al­ment el tra­jecte en autobús es fa en 55 minuts. De fet, en el moment de la clau­sura, el Feli­uet ja havia per­dut un gran nom­bre de pas­sat­gers i es dedi­cava sobre­tot al trans­port de mer­ca­de­ries.

L'auge del sec­tor auto­mo­bilístic va ser un dels motius pels quals les dues línies van dei­xar de ser ren­di­bles per a la soci­e­tat esta­tal FEVE (Fer­ro­car­ri­les Españoles de Vía Estrecha), que n'havia assu­mit la gestió l'any 1963. El des­cens del nom­bre de pas­sat­gers, les des­pe­ses que com­por­tava el man­te­ni­ment de les línies, i el fet que s'havien de moder­nit­zar els trens van fer que des de Madrid es decidís eixu­gar el dèficit des­man­te­llant el ser­vei i sub­has­tant ràpida­ment tot el mate­rial pos­si­ble per acon­se­guir, almenys, alguns bene­fi­cis de manera imme­di­ata.

Altres línies de l'Estat, com els trens del País Basc, també de via estreta, van tenir més sort i van con­ti­nuar fun­ci­o­nant, com també ho van fer alguns de les comar­ques de Bar­ce­lona, que, amb la democràcia, van ser tras­pas­sats al govern autonòmic i són els actu­als Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat.

En el cas dels trens giro­nins, no va ser­vir per a res la pressió –escassa, segons les veus més crítiques– que van fer els polítics locals per acon­se­guir que des de Madrid es recon­si­derés la clau­sura. Tam­poc no va ser­vir un informe redac­tat l'octu­bre de 1963 per Martí Piera i Esco­fet, l'engi­nyer que lla­vors diri­gia les dues línies fer­roviàries, on es pro­po­sava que s'enlla­ces­sin i es moder­nit­zes­sin per con­ti­nuar ofe­rint un ser­vei que, en parau­les tex­tu­als, «per­me­tria gau­dir dels incom­pa­ra­bles pai­sat­ges de la nos­tra zona mun­ta­nyosa i de la mera­ve­llosa Costa Brava».

Es pot dir, per tant, que Piera i Esco­fet ja intuïa la importància que aca­ba­ria tenint el sec­tor turístic en l'eco­no­mia de les comar­ques giro­ni­nes, però també anava més lluny i recor­dava la gran afluència de viat­gers en oca­si­ons espe­ci­als, com les fes­tes majors i els mer­cats, i el fet que gràcies als trens molts estu­di­ants i pro­fes­sors es pogues­sin des­plaçar amb més faci­li­tat, de manera que, si es donava una opor­tu­ni­tat a aquest mitjà de trans­port, la capi­tal giro­nina es podia aca­bar con­ver­tint en un impor­tant nucli d'ense­nya­ment.

L'engi­nyer pro­po­sava que les dues línies es pogues­sin enllaçar a la ciu­tat, fent un túnel sub­ter­rani més o menys allà mateix on ara s'està exca­vant l'estació del TGV. També apos­tava per moder­nit­zar com­ple­ta­ment les vies exis­tents i com­prar loco­mo­to­res dièsel i trens auto­mo­tors. Les loco­mo­to­res de vapor es man­tin­drien per a casos d'emergència i tot aquell mate­rial que no fos útil, així com ter­renys que no s'apro­fi­ta­ven, es ven­dria. Amb aques­tes mesu­res, i segons els seus càlculs, amb 145 mili­ons de pes­se­tes seria sufi­ci­ent perquè el ser­vei fos ren­di­ble. Creia pos­si­ble millo­rar així no només el trans­port de pas­sat­gers sinó també el de mer­ca­de­ries, amb l'avan­tatge de comu­ni­car les comar­ques d'inte­rior amb el port de Sant Feliu, que lla­vors s'estava moder­nit­zant.

Visió de futur

Però el que resulta més sor­pre­nent és la visió de futur, gai­rebé pre­dic­tiva, de l'informe de Piera, que insis­tia en la neces­si­tat de millo­rar el trans­port a la roda­lia de Girona ciu­tat. «Les impor­tants pobla­ci­ons de Lla­gos­tera, Cassà de la Selva, Amer, Anglès, i les més pro­pe­res a Girona, Bes­canó, Quart, etcètera, se situ­a­rien res­pec­ti­va­ment a 20, 15 o 10 minuts de viatge de la capi­tal; es podria esta­blir un freqüent ser­vei de llançado­res que per­me­tria a molts habi­tants des­plaçar-se fàcil­ment als seus llocs de tre­ball, con­tri­buint aquesta millora a la solució del difícil pro­blema de l'habi­tatge.» Qua­ranta-cinc anys després de ser escri­tes, aques­tes parau­les encara man­te­nen tota la vigència.

L'estudi de Piera, que havia estat encar­re­gat per la Cam­bra de Comerç i Indústria de Girona, no va ser­vir per a res, i final­ment va ser el lla­vors direc­tor gene­ral de Trans­ports Ter­res­tres, San­ti­ago de Cruy­lles –curi­o­sa­ment d'ascendència giro­nina–, qui va sen­ten­ciar a mort els trens, en con­si­de­rar que els diners que s'hau­rien de des­ti­nar a la seva moder­nit­zació podien tenir «una des­ti­nació millor».

Va ser espe­ci­al­ment indig­nant per a la Cam­bra de Comerç de Girona que Cruy­lles hagués dema­nat un estudi previ, tècnic i econòmic, a l'empresa Sofre­rail, que va cos­tar més d'un milió de pes­se­tes i que va haver de pagar la mateixa cam­bra, a més dels ajun­ta­ments de la zona. Tot i que aquell informe també era favo­ra­ble al man­te­ni­ment de les línies, final­ment tam­poc no va ser­vir per a res.

Així, el 1969, l'any que l'home arri­bava a la Lluna, els trens de via estreta giro­nins dei­xa­ven de fun­ci­o­nar. Durant els pri­mers mesos de l'any hi va haver molt de ressò als mit­jans de comu­ni­cació i fins i tot Los Sitios va reco­ma­nar a les famílies giro­ni­nes que anes­sin a retra­tar-se amb els últims trens que farien el recor­re­gut, men­tre recor­dava que els auto­bu­sos supli­rien la manca del ser­vei.

«Ara hi haurà, com és natu­ral, altres peròs, però el ser­vei ja està cobert, i ens hi adap­ta­rem, per, els pocs que uti­lit­za­ven el tren, obli­dar-se'n aviat. I els altres, que som la majo­ria, obli­dar-nos que només ens en vam recor­dar quan ens van dir que l'ana­ven a reti­rar», deia un dels col·labo­ra­dors del periòdic.

Al mateix temps, des de la revista Presència es feia aquesta anàlisi en un dels edi­to­ri­als: «No és pas d'un tren, més o menys romàntic i evo­ca­dor, de què par­lem. És de la manca de mit­jans eficaços de comu­ni­cació entre les comar­ques. Els que siguin. Ens lamen­tem que des­a­pa­re­gui un mitjà que esmerçant-hi els diners que calien podia esde­ve­nir molt impor­tant, sense donar-nos, en com­pen­sació, un altre. Que la 'província' assis­teix impas­si­ble a una falta d'atenció cons­tant per als seus pro­ble­mes més vitals, sense que ningú no hi faci esmena.»

Final­ment, com era d'espe­rar, el tan­ca­ment de les dues línies es va con­ver­tir en un esde­ve­ni­ment i van ser mol­tes les per­so­nes que van anar fins a les dues esta­ci­ons giro­ni­nes –la del tren d'Olot encara es con­serva– per aco­mi­a­dar-se dels trens. Imme­di­a­ta­ment FEVE va començar a sub­has­tar i a ven­dre tot el que va poder, fins al punt que algu­nes anti­gues loco­mo­to­res s'han con­ser­vat perquè hi va haver par­ti­cu­lars que les van com­prar a preu de ferro.

Es tan­cava un cicle en què els trens van tenir un paper des­ta­car en la vida de moltíssi­mes per­so­nes, des dels page­sos que els uti­lit­za­ven per por­tar el bes­tiar al mer­cat, fins als sol­dats des­ti­nats a Olot que uti­lit­za­ven el tren per arri­bar al seu des­ta­ca­ment, pas­sant pels pri­mers turis­tes que viat­ja­ven a la Costa Brava, els excur­si­o­nis­tes que visi­ta­ven la Gar­rotxa o els estu­di­ants que ana­ven a Girona a classe.

«El tren d'Olot era el tren del poble. S'ha de tenir en compte que mol­tes vega­des el con­duc­tor, si sabia que algun dels viat­gers habi­tu­als encara no hi havia pujat, fins i tot l'espe­rava. La gent pot­ser no el feien ser­vir en tot el recor­re­gut, però sí que s'uti­lit­zava molt per anar de poble a poble», recor­den els mem­bres de l'Asso­ci­ació d'Amics del Tren d'Olot, una enti­tat que pre­ci­sa­ment té la seu en un magat­zem del recinte de l'antiga estació de Sant Esteve d'en Bas, recon­ver­tida en llar d'infants. I és que un cop des­a­pa­re­guts els trens, els espais vin­cu­lats van tenir més o menys sort. Les línies van ser ràpida­ment aixe­ca­des, però en molts dels pobles el tren va que­dar gra­vat en la memòria de la mai­nada que, tot i no haver-lo cone­gut, uti­lit­zava l'antic traçat per anar i tor­nar de l' escola o per jugar. Les esta­ci­ons van pas­sar a mans muni­ci­pals i van que­dar obli­da­des, fins que més enda­vant es van començar a recu­pe­rar. Però no totes: la de Bes­canó, per exem­ple, con­ti­nua aban­do­nada i l'Ajun­ta­ment la vol ender­ro­car, fet que ha aixe­cat les crítiques dels veïns. La de la Cellera direc­ta­ment va des­a­parèixer per fer-hi un altre edi­fici, i la de Vilanna està ocu­pada per un pàrquing.

Del tren a la bici

La majo­ria d'esta­ci­ons, però, s'han pogut res­tau­rar i s'uti­lit­zen com a equi­pa­ments muni­ci­pals o per aco­llir ofi­ci­nes d'infor­mació, espe­ci­al­ment des que l'antic traçat de les dues línies es va ade­quar com a car­ril bici. El tram entre Olot i Girona es va inau­gu­rar al 1997 i el de Girona a Sant Feliu de Guíxols, al 2000, i tots dos han estat bate­jats coma Ruta del Car­ri­let. De fet, dar­re­ra­ment aquest és el nom que més s'uti­litza per defi­nir aquells fer­ro­car­rils de via estreta que cir­cu­la­ven qua­ranta anys enrere, però la veri­tat és que la gent que lla­vors els feia ser­vir els ano­me­nava sim­ple­ment tren.

«Per a la gent d'aquí, el tren d'Olot era el tren, i el tren de Girona a Bar­ce­lona era el tren gros. No era nor­mal que en digues­sin el tren petit, i encara menys car­ri­let», expli­quen des de l'Asso­ci­ació d'Amics del Tren d'Olot. Sem­bla que aquesta deno­mi­nació es va començar a esten­dre a finals dels anys sei­xanta de mà dels bar­ce­lo­nins que visi­ta­ven les comar­ques giro­ni­nes i conei­xien com a car­ri­let un antic tren, també de via estreta, que unia el Bages i el Ber­guedà. Però amb el nom cor­recte o no, el cert és que a manca d'un mitjà de trans­port que sens dubte hau­ria estat d'uti­li­tat, les comar­ques giro­ni­nes dis­po­sen ara, gràcies als antics trens, d'un car­ril bici de prop de 100 quilòmetres que cada any té més d'un milió d'usu­a­ris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.