«La guillotina»

Jesús Vázquez, el prin­ci­pal pre­sen­ta­dor comodí, tot ter­reny, de Tele 5 –davant de Jordi González, ara assen­tat a La Noria des de fa temps, i de Chris­tian Gálvez, que, de fet, seria el subs­ti­tut del comodí– acaba d'estre­nar con­curs. Es diu La gui­llo­tina i s'emet al cap de set­mana –així Pasa­pa­la­bra des­cansa dos dies–. I d'entrada, el pri­mer a dir és que és millor que els dos últims que havia conduït Vázquez –Mi fami­lia con­tra todos i Guerra de sesos–, i també és millor que aquell poti-poti que fins ahir s'eme­tia de dilluns a diven­dres amb el nom de Toma cero. I és que La gui­llo­tina acon­se­gueix una cosa que sem­blava gai­rebé impos­si­ble: tenir certa ori­gi­na­li­tat dins del poc variat món dels con­cur­sos. De mecànica sen­zi­lla, la difi­cul­tat ve de la reso­lució de les pro­ves del con­curs. Tot es basa en l'asso­ci­ació de parau­les –algu­nes, un xic aga­fa­des en pin­ces, tot s'ha de dir– i la difi­cul­tat és bas­tant alta. Com en tot con­curs, també hi juga un paper, és clar, la sort, sobre­tot a l'inici de la fase final. El plató és rodó i el públic envolta els con­cur­sants i el pre­sen­ta­dor, a l'estil de molts con­cur­sos des de ¿Quién qui­ere ser millo­na­rio? En con­junt, passa bé, ràpid, i et fa pen­sar, t'hi engan­xes. I això ja és molt.