‘Gran Nord'

Som al 2012. Tot Cata­lu­nya està ocu­pat... Tot? No! Un llo­ga­ret poblat per irre­duc­ti­bles resis­teix encara i sem­pre a l'inva­sor... Gran Nord és la gran opor­tu­ni­tat per­duda per a TV3 per, emmi­ra­llant-se en la comi­ci­tat de les aven­tu­res del poble d'Astèrix, fer de Gran Nord aquest micro­cos­mos alter­na­tiu i dife­rent, amb nor­mes pròpies i sense aca­tar les sobre­vin­gu­des, que fa que el foras­ter clau­di­qui davant la con­questa i acabi assu­mint que és un con­que­rit, i tot això sense ofen­dre sen­si­bi­li­tats locals. La inde­pendència, en tots els sen­tits, per la qual vol advo­car Gran Nord, és una gran metàfora per­duda en l'exe­cució. Perquè, quin és el prin­ci­pal pro­blema de la sèrie? El to, aquest sur­re­a­lisme mal exe­cu­tat, que no acaba de fer el clic amb l'audiència. Ja els va pas­sar amb La Via Augusta, i sem­pre que han vol­gut sor­tir dels límits cons­trets, clàssics, de la comèdia. Plats bruts, Jet lag, Majo­ria abso­luta són encara vigents. I amb Lo Car­tanyà... només ha estat amb els anys que n'hem valo­rat l'astra­ca­nada. Ens pas­sarà amb Gran Nord? Perquè no fun­ci­ona com a conte ni en la imi­tació de Doc­tor en Alaska, en queda molt lluny: la nar­ra­dora vol ser la veu del locu­tor de K-OSO de Cicely. I vull veure en el ball disco en mode slow d'Aina Clo­tet amb l'óssa que el guio­nista és fan del nan ballarí de Twin Peaks. Gran Nord recorda més una La memòria dels Car­gols revi­si­tada, amb Pep Cruz fent d'Escla­ta­sangs. L'altre gran error són els accents, que els actors imi­ten la parla i amb el to confós, entre el dis­ba­rat i la història exem­plar, tot ple­gat accen­tua la burla. En comp­tes de bene­fi­ciar la llen­gua, la tea­tra­lit­zació la bana­litza i en fa un gag.