Por a les dones que ballen

Pedro Olea va diri­gir l’any 1984 Ake­larre, film que aborda una cacera inqui­si­to­rial de brui­xes en un poble de Navarra al segle XVII. Amb el mateix títol, el direc­tor argentí Pablo Agüero pre­senta una altra història de brui­xes (o pot­ser d’inqui­si­dors que veuen brui­xes) ambi­en­tada, també al segle XVII, en una població mari­nera inno­mi­nada d’Euskal Her­ria. A banda de mol­tes altres diferències, el nou Ake­larre inci­deix que la “cacera de brui­xes” és una per­se­cució de dones amb un com­por­ta­ment (dins del qual la lli­ber­tat del propi cos) que el poder mas­culí tem perquè no con­trola. Això men­tre que a la vegada els homes sen­ten una fas­ci­nació amb la por de per­dre el propi con­trol.

Després de ser pro­jec­tada en la secció ofi­cial del fes­ti­val de Sant Sebastià, Ake­larre s’ha estre­nat recent­ment a l’Estat espa­nyol amb prou èxit, espe­ci­al­ment al País Basc, en aquests temps de la Covid-19 en què encara costa més que hi hagi assistència a les sales d’exhi­bició. Com que no volia fer una pel·lícula tru­cu­lenta de brui­xes, sinó un film femi­nista sense imat­ges efec­tis­tes que repiqués en un pre­sent en què per­sis­teix el desig mas­culí de con­tro­lar les dones, Agüero va tenir pro­ble­mes per acon­se­guir el finançament d’un film que, per això mateix, ha tri­gat deu anys a fer després de tenir-ne la idea en lle­gir el Trac­tat de brui­xe­ria basca, escrit a pri­mers del segle XVII pel jesuïta Pierre de Lan­cre. Aquest va exer­cir d’inqui­si­dor impla­ca­ble pel País Basc i va arri­bar a cre­mar cen­te­nars de per­so­nes (sobre­tot dones joves) a la foguera. A imatge de Pierre de Lan­cre, Agüero ha con­ce­but el per­so­natge del jutge Ros­te­gui, inqui­si­dor enviat pel rei d’Espa­nya, que empre­sona sis joves (algu­nes ado­les­cents, quasi unes nenes) perquè, en els inter­ro­ga­to­ris, algú del poble ha reve­lat que van ballar al bosc una nit de lluna plena.

“Res és més perillós que les dones que ballen”, diu Ros­te­gui (Alex Bren­demhül, en una de les seves millors inter­pre­ta­ci­ons) amb els ulls bri­llants per la seva per­versa ima­gi­nació libi­di­nosa. Les noies estan con­fo­ses, no ente­nen per què han estat empre­so­na­des, con­fien que tot sigui un malentès fins que comen­cen a inter­ro­gar-les i tor­tu­rar-les, cosa que Agüero opta per eli­dir visu­al­ment. Allò més interes­sant arriba quan una d’elles (Ana, inter­pre­tada per Amaia Beras­turi, amb una mirada fas­ci­nant) s’adona que pot gua­nyar temps (en espera que els homes del poble retor­nin del mar amb la lluna plena) expli­cant tot allò que volen sen­tir els inqui­si­dors i fins i tot més del que són capaços d’ima­gi­nar. És una nova mani­fes­tació de la capa­ci­tat de seducció (i de gua­nyar temps, a la manera de Sche­re­zade) de qui sap expli­car històries, fabu­lant, cons­ci­ent de les expec­ta­ti­ves del seu públic. I és així, que la pel·lícula adqui­reix força després d’un inici titu­be­jant i rei­te­ra­tiu. Com fa pre­sent el magnífic i alli­be­ra­dor pla final, com menys mos­tra, millor.