En la ciutat d’Estellés

Pau Ala­ba­jos (Tor­rent, 1982) retorna al seu poeta de capçalera, Vicent Andrés Estellés, mort el 27 de març va fer 25 anys, a Ciu­tat a cau d’ore­lla, el pri­mer disc dels set que ha rea­lit­zat fins ara ínte­gra­ment dedi­cat a l’obra d’un poeta. “El pri­mer cop que vaig escol­tar Coral rom­put en veu d’Ovidi [Mont­llor] vaig que­dar col­pit”, recorda Ala­ba­jos, que en la tria dels dotze poe­mes que han aca­bat for­mant del disc ha fet valer cri­te­ris pura­ment emo­ci­o­nals. “N’hi ha alguns, com Els amants, que també havia can­tat l’Ovidi, en què posar-hi les mans feia un gran res­pecte, ja que podem dir que for­men part del patri­moni de tots els valen­ci­ans. He vol­gut, però, assu­mir el repte i fer una tria biogràfica, adap­tant els poe­mes d’Estellés que més m’han emo­ci­o­nat i amb els quals, al llarg dels anys, he tin­gut una relació més íntima.”

L’Estellés cro­nista, tan­ma­teix, cobra una dimensió espe­cial en el tre­ball, com es posa de mani­fest en aquesta idea de ciu­tat que Ala­ba­jos subrat­lla en el títol. “Estellés, tot i ser de Bur­jas­sot, recorre molt a la ciu­tat de València, que és el seu ter­ri­tori mític. Era un home com­promès en el ter­reny polític i social però, també, amb una part íntima molt ben expres­sada en els poe­mes. Par­lava d’amor i, alhora, de com era la ciu­tat”, explica el músic de Tor­rent. “Era també un poeta pla­ner, col·loquial, amb una manera molt clara i directa d’expres­sar-se. Tre­ba­llava de peri­o­dista a Las Pro­vin­cias i crec que va autoim­po­sar-se una manera d’escriure molt pròxima, la qual cosa, per musi­car-lo, és interes­sant.”

Amb un tre­ball ante­rior, L’amor i la fero­ci­tat, gra­vat a Nash­vi­lle a les ordres del nord-ame­ricà Brad Jones, Ala­ba­jos ha optat aquesta vegada pel tàndem de pro­duc­tors que for­men Flu­ren Fer­rer i San­tos Ber­ro­cal, arqui­tec­tes del so expan­si­va­ment indie de ban­des com Sido­nie i Love of Les­bian. A ells els ha per­to­cat la res­pon­sa­bi­li­tat de “fer sonar Estellés a 2018”. “Crònica espe­cial, per exem­ple, té un aire a Radi­o­head i, tot i que Flu­ren i San­tos també han produït dis­cos més de can­tau­tor com els de Xarim Aresté o Joan Dausà, hi ha cançons que tenen una certa pàtina indie. Vam pro­po­sar-nos que la tex­tura del disc fos molt d’avui per fer els ver­sos més vigents.” Que poe­mes escrits als anys sei­xanta o setanta del segle pas­sat, però, siguin tan actu­als, no depèn només del ves­tit que els posis. “Hi ha la llei mor­dassa, el 155, rapers i tui­tai­res pas­sant pels tri­bu­nals... Aquest clima de repressió que Estellés va reflec­tir en els seus poe­mes, des­gra­ci­a­da­ment, està tor­nant...”, lamenta Ala­ba­jos, regi­dor de Tor­rent per Com­promís des del 2015.

El disc, en el qual, a més d’Ala­ba­jos, San­tos Ber­ro­cal i Flu­ren Fer­rer, hi par­ti­ci­pen la vio­li­nista Laura Navarro i la vio­lon­cel·lista Adri­ana Sena, es clou amb una com­mo­ve­dora Cançó de bres­sol. “És dels poe­mes més bru­tals que va escriure”, opina el músic. “Parla de la mort de la seva filla, i ho fa tot uti­lit­zant una cançó de bres­sol de la comarca de l’Horta que ma mare, de petit, m’havia can­tat. És un poema que et toca de manera molt íntima... i és col­pi­dor.”