Llibres

Formes i raons de la culpa

El poeta i narrador Rodolfo del Hoyo debuta en novel·la amb ‘La darrera carta de Manuel Morón’

“Si et faig mal i em sento culpable, et podré demanar perdó”, raona Del Hoyo

“He mirat de fer un trac­tat lite­rari de la culpa”, és el resum que fa Del Hoyo de la novel·la La dar­rera carta de Manuel Morón, publi­cada per Viena.

Nas­cut a Bar­ce­lona el 1953, tot i que sem­pre ha vis­cut a Santa Coloma de Gra­me­net, Rodolfo del Hoyo és un acti­vista i tècnic cul­tu­ral que ha publi­cat cinc lli­bres de poe­mes, una quin­zena de lli­bres de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, un parell de relats i, per fi, debuta en novel·la d’adults amb aquesta obra coral d’estil acu­rat, estruc­tura ela­bo­rada i fondària psi­cològica.

L’ofi­cial de justícia Robert Ber­nal assis­teix a l’aixe­ca­ment del cadàver de l’indi­gent Manuel Morón. Entre les per­ti­nen­ces del mort hi ha un qua­dern on ha escrit una llarga carta adreçada al seu fill. Ber­nal s’obses­si­ona amb la lec­tura del qua­dern, fet que es com­bina amb les visi­tes a l’hos­pi­tal a veure una amiga en coma, el pas­sat del metge que la du, la història del sen­se­sos­tre...

“En ser una novel·la coral, volia que cada per­so­natge tingués la seva veu i ho vaig acon­se­guir a base de molta feina fins tro­bar la manera en què, tècni­ca­ment, tot fun­cionés millor: uns en pri­mera per­sona, uns altres en ter­cera, uns altres en un llen­guatge tea­tral...”, explica l’autor.

El tema prin­ci­pal és la culpa, però també parla “de la sole­dat íntima d’algú que busca els seus orígens, perquè el tema dels nadons robats durant el fran­quisme també hi és, de manera tan­gen­cial”, i altres cul­pes, com ara la d’un acci­dent de trànsit, una acu­sació de vio­lació i assas­si­nat errònia, el rebuig social, sen­tir-se feliç...

La docu­men­tació va ser pun­tu­al­ment intensa, com ara en la part rela­ci­o­nada amb una paci­ent en coma: “Vaig par­lar amb un metge i amb una infer­mera espe­ci­a­lis­tes en el tema, també amb una per­sona que va sor­tir d’un llarg coma i, fins i tot, vaig poder veure alguns paci­ents en coma a Can Ruti.”

La pri­mera versió és del 2002 i Del Hoyo afirma que, si sumés tot el que ha anat afe­gint i des­car­tant al llarg d’aquests anys, l’obra tin­dria 500 pàgines i no les 235 que té.

Per què va voler explo­rar aquest sen­ti­ment, el de la culpa? “Perquè forma part de la natu­ra­lesa humana. L’ésser humà, entre altres ani­mals, és soci­a­ble i això ha fet que desen­vo­lupi el sen­ti­ment de culpa per desen­vo­lu­par l’empa­tia: si et faig mal i em sento cul­pa­ble, et podré dema­nar perdó i ges­ti­o­nar el que he fet. El que passa és que la religió ha mani­pu­lat aquest sen­ti­ment i ens ha fet cul­pa­bles. La nos­tra tra­dició jude­o­cris­ti­ana ens fa cul­pa­bles pel fet de néixer. Nai­xem amb el pecat ori­gi­nal d’Adam i Eva, i mai no dei­xem de ser cul­pa­bles”, explica entre ria­lles de per­ple­xi­tat. Un debut tardà, doncs, que deixa amb ganes de lle­gir-ne més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia