Un mar d’objectes per explicar la vida

El tea­tre d’objec­tes s’ha con­ver­tit en una pro­posta deli­ci­osa: és una funció íntima, que busca amb la sub­ti­lesa de les peces i amb la deli­ca­desa de l’intèrpret una dra­matúrgia de la imatge sug­ge­ri­dora i evo­ca­dora, en molts casos, de la infan­tesa de l’espec­ta­dor. No és un espec­ta­cle fami­liar però fa sen­tir al públic, de nom­bre limi­tat, com si par­ti­cipés en un esde­ve­ni­ment màgic. És el que passa amb Cosas que se olvi­dan fácil­mente, de Xavier Bobés. Va ser un secret que cor­ria sotto voce en el fes­ti­val Tem­po­rada Alta del 2015. Col·lec­ci­o­nista de records i anti­gui­tats, Bobés parla de la memòria que guar­den els objec­tes: una entrada de cinema, una foto o una adreça, que tro­bem en un calaix o en les pàgines d’un lli­bre vell.

El joc que pro­posa Andrea Díaz Rebo­redo es desen­vo­lupa en una taula gran, esce­nari que ser­veix per expli­car un relat vital, per­so­nal, entre­cre­uat amb peti­tes històries i amb un con­cepte comú: la llar. La casa fami­liar, mate­rial sen­si­ble, és feta de mate­ri­als físics i d’estris quo­ti­di­ans, amb els quals l’autora i intèrpret juga a cons­truir i a des­fer la casa, men­tre refle­xi­ona sobre els espais i la inti­mi­tat que acu­llen, que recorda la ins­tal·lació Cases de Xesca Salvà.

Andrea Díaz Rebo­redo repar­teix joc sobre la taula amb les habi­li­tats d’una cru­pier o una pres­ti­di­gi­ta­dora i amb la sen­si­bi­li­tat cap­ti­va­dora d’una nar­ra­dora de con­tes. Es dona suport, de forma secundària, al músic Dani León. La pro­xi­mi­tat faci­lita la con­nexió amb la pro­posta, si bé cal que hi hagi silenci i fos­cor per gau­dir d’una experiència amb la qual et sents com els espec­ta­dors de les llan­ter­nes màgiques, asto­rats i mera­ve­llats, davant la il·lusió.