La revolució dels vell diaris

Els inves­ti­ga­dors de fa quinze, vint, trenta anys encara recor­den, amb més estu­pe­facció que nostàlgia, la roda de maneta amb què havien d’anar pas­sant les pàgines dels micro­films per con­sul­tar certa premsa històrica massa deli­cada per tole­rar més la con­sulta en paper. Era una tor­tura lenta i alhora fas­ci­nant, com inten­tar reconèixer una cara fami­liar posant un nega­tiu a con­tra­llum, de la qual sor­ties amb els ulls botits i el canell elec­trit­zat. Alguns arxius, amb una paciència de bou, havien fet un assaig de bui­datge heme­rogràfic que els soferts usu­a­ris podien con­sul­tar en vells calai­xets de fusta atapeïts de fit­xes que només molt de tant en tant els pro­cu­ra­ven l’emoció d’una tro­ba­lla. El més comú era haver de con­su­mir hores i hores en sales de con­sulta penom­bro­ses, omplint for­mu­la­ris per sol·lici­tar cada un dels toms que neces­si­ta­ves, sovint de la mida d’unes esto­va­lles, i anar pas­sant pàgines, dia per dia, mes a mes, any a any, amb una lli­bre­teta al cos­tat on, al final de la jor­nada, pot­ser havies ano­tat un parell o tres de paràgrafs apro­fi­ta­bles. Aquest cal­vari es va aca­bar, almenys per als inves­ti­ga­dors giro­nins, el 20 de desem­bre del 2006, avui fa quinze anys, quan el Ser­vei de Gestió Docu­men­tal, Arxius i Publi­ca­ci­ons (SGDAP) de l’Ajun­ta­ment de Girona va acti­var l’apli­cació que posava de cop a dis­po­sició de qual­se­vol usu­ari que hi estigués interes­sat, sense haver de sor­tir de casa, un total de 433.116 pàgines pro­vi­nents de les col·lec­ci­ons heme­rogràfiques muni­ci­pals, amb els cor­res­po­nents motors de recerca per fer dre­cera. La mesura no només bene­fi­ci­ava els inves­ti­ga­dors i par­ti­cu­lars, sinó que garan­tia la con­ser­vació d’una docu­men­tació de natu­ra­lesa fràgil tant per la seva anti­gui­tat com per la vola­ti­li­tat amb què havien estat impre­sos, sovint amb paper de baixa qua­li­tat i que arri­ba­ven ja des­gas­tats a l’arxiu després de pas­sar de mà en mà.

El major nom­bre de pàgines digi­ta­lit­za­des per l’Arxiu Muni­ci­pal en el moment de la cre­ació del ser­vei vir­tual d’heme­ro­teca, més del 90%, cor­res­po­nien al Diari de Girona i a les capçale­res que l’havien pre­ce­dit (Los Sitios de Gerona, El Piri­neo i el Dia­rio de Gerona), que abraçaven un segle d’infor­mació, del 1889 al 1989, però l’interès que va des­per­tar entre els usu­a­ris va ani­mar els arxi­vers a ampliar l’oferta per mitjà de con­ve­nis amb altres empre­ses edi­to­res. D’aquesta manera, el 25 de maig del 2007 es va sig­nar un acord amb Her­mes Comu­ni­ca­ci­ons SA que per­me­tia incor­po­rar les capçale­res Punt Diari i El Punt, des de la seva fun­dació, a més de la revista Presència, des del 10 d’abril de 1965, i les edi­ta­des amb la capçalera El 9 Espor­tiu de Cata­lu­nya, des del 2002, a les quals es va incor­po­rar amb poste­ri­o­ri­tat la digi­ta­lit­zació de l’Avui (1976-2011). Aquests con­ve­nis pre­ve­uen, a més, l’actu­a­lit­zació cons­tant del mate­rial digi­ta­lit­zat, amb la incor­po­ració dels exem­plars publi­cats l’any ante­rior per tal de garan­tir la con­tinuïtat de la con­sulta.

Però tant o més impor­tant que aquesta aposta per man­te­nir viva i acces­si­ble la infor­mació més pro­pera al lec­tor, ho és la política de digi­ta­lit­zació de capçale­res històriques: de les 28 que van posar-se a dis­po­sició del públic al llarg de la pri­mera dècada del ser­vei, s’ha pas­sat a 103, que cor­res­po­nen a 93.394 exem­plars de dia­ris i revis­tes i un total de 3.223.840 pàgines digi­ta­lit­za­des i acces­si­bles a través del sis­tema OCR (Reco­nei­xe­ment Òptic de Caràcters). Les últi­mes dades de què dis­posa l’ SGDAP sobre la uti­lit­zació del ser­vei con­fir­men l’interès que des­perta: 115 usu­a­ris con­sul­ten la premsa digi­ta­lit­zada cada dia (41.975 anu­als), que visu­a­lit­zen unes 1.200 pàgines diàries (438.000 per any). Els interes­sos són múlti­ples, i van des de la sim­ple curi­o­si­tat per reme­mo­rar alguna dada del pas­sat vis­cut, fins a la recerca obses­siva de referències sobre per­so­na­li­tats o esde­ve­ni­ments històrics que abans calia bus­car enter­ra­des en tones de paper vell. L’efecte, en tot cas, és el mateix: el mal­trac­tadíssim peri­o­disme reneix com una eina indis­pen­sa­ble per saber on som i cap a on voldríem anar.