La GIO entra en òrbita

Seguint les pas­ses de la NASA i altres agències homòlogues, la GIO Symp­ho­nia acaba de llençar-se en la cursa espa­cial. Així ho vam tes­ti­mo­niar, aquest diu­menge 10 de novem­bre a l’Audi­tori de Girona, en la pre­sen­tació a la ciu­tat de l’espec­ta­cle My name is... Reich: una con­cepció escènica i lumínica cre­ada pels viga­tans Nox­fera decre­tava uns fums escènics sobre una obaga bla­vosa com la Nebu­losa d’Orió, men­tre que els mem­bres de la for­mació acce­dien a l’esce­nari amb un ves­tu­ari ins­pi­rat en sèries de ciència ficció, dis­se­nyat per Mar­cel Bofill i Nahoko Maes­hima.

El títol ja indi­ci­ava qui seria el pro­ta­go­nista de la vet­llada, punt de sor­tida i també d’arri­bada: es trac­tava del com­po­si­tor nova­iorquès Steve Reich, actu­al­ment amb 88 anys. La pas­se­jada còsmica s’ence­tava amb dues cre­a­ci­ons seves dels anys 60, molt dis­pars entre elles: Pen­du­lum music (1968) i Vio­lin Phase (1967). En la pri­mera, qua­tre micròfons sus­pe­sos es llen­cen en un vol oscil·latori sobre alta­veus, amb els res­pec­tius feed­backs gene­rant una tes­si­tura sonora que ben podria ser la de les orbs celes­tes. Des del seu punt de coman­da­ment, l’almi­rall Fran­cesc Prat albi­rava com­pe­ne­trat la par­ti­tura, però també una taula de so, com si fos­sin els con­trols d’una nau espa­cial. El diver­ti­ment expe­ri­men­tal va durar uns breus cinc minuts, men­tre ima­ginàvem l’aco­bla­ment entre els mòduls de les esta­ci­ons orbi­tals.

Segui­da­ment, qua­tre vio­li­nis­tes es van situar a la part fron­tal de la grada ubi­cada sobre l’esce­nari, tei­xint els jocs orgànics entre les línies melòdiques de la segona obra. Encer­ta­da­ment, se’n diu de l’estil ‘mini­mal-repe­ti­tiu’, en aquest cas pot­ser massa al llin­dar de la cai­guda lliure. És, de totes mane­res, un llen­guatge com­bi­na­tori hereu del con­tra­punt, per tant va sonar natu­ral l’enllaç amb Bach –con­cre­ta­ment amb el Pre­ludi i Fuga XI d’El cla­vecí ben tem­prat, en un arran­ja­ment per orques­tra de cam­bra del gran Ígor Stra­vinski–, que va resul­tar molt afa­ble, amb els vents en par­ti­cu­lar sonant prou ele­gants i jogas­sers alhora. Men­tre, con­forme el seu estil divul­ga­tiu, Prat va adreçar-se a la pla­tea, amb un ferm al·legat sobre la cre­a­ti­vi­tat musi­cal i artística, la seva ina­li­e­na­ble lli­ber­tat i també les seves para­do­xes exis­ten­ci­als.

El pro­grama espa­cial anava pujant de to i d’uni­tats astronòmiques, abo­cant a Fra­tres d’Arvo Pärt, un com­po­si­tor insu­fi­ci­ent­ment lloat i que es merei­xia ser més cone­gut junt del gran públic. Tot i què també s’ins­criu en el cor­rent mini­ma­lista, l’estonià –que recent­ment va com­plir 89 anys–, sem­pre ha explo­rat tona­li­tats emo­ci­o­nal­ment més com­pun­gi­des, col­pi­do­res i amb un com­po­nent espi­ri­tual. Així és el cas d’aquest opus, inter­pre­tat amb gran deli­ca­desa, com una mena de reen­trada a l’atmos­fera sota gra­ve­tat zero, a mesura que la lumi­notècnia dibui­xava a pre­cepte una aurora boreal amb chem­trails fos­fo­res­cents. La tri­pu­lació de GIO-nau­tes es pre­sen­tava com un ensem­ble d’una dot­zena d’ins­tru­men­tis­tes, majo­ritària­ment molt joves i amb futur pro­me­te­dor. Van exhi­bir molta con­cen­tració, mal­grat també alguna rigi­desa, que segu­ra­ment l’experiència anirà alleu­jant.

L’obra final era també la prin­ci­pal, per la seva durada (quasi 40 minuts) i l’estruc­tura en qua­tre movi­ments, com una autèntica sim­fo­nia de cam­bra: Reich / Rich­ter (2019) neix del diàleg entre l’estruc­tu­ra­lisme del com­po­si­tor nord-ame­ricà i la cre­ació pictòrica de l’artista ale­many Ger­hard Rich­ter, que usa fórmu­les matemàtiques pels seus padrons de poli­cro­mia. Aquest veri­ta­ble viatge a la velo­ci­tat del so dis­corre pla­nant, sus­pen­siu i sibil·lí, amb partícules d’inqui­e­tud, mis­teri i lirisme que par­pe­lle­gen com els estels del cel noc­turn. Bona part d’aques­tes vibra­ci­ons hipnòtiques venen pres­ta­des per la inclusió de dues marim­bes i dos pia­nos des­ta­pats, que pro­ve­ei­xen una irre­sis­ti­ble atracció gra­vi­ta­ci­o­nal tex­tu­rit­zada i una arqui­tec­tura sònica irra­di­ant. Va cons­ti­tuir la desem­bo­ca­dura ideal per aquest peri­ple side­ral, coad­ju­vada per les llums cre­pus­cu­lars, ver­me­llo­ses i fume­jants.

L’assistència –que no omplia del tot la Sala Mont­sal­vatge– va reac­ci­o­nar amb un potent aplau­di­ment final, segu­ra­ment pre­mi­ant també l’ori­gi­na­li­tat i el cri­teri de l’avi­nen­tesa. En rea­li­tat, des de que Fran­cesc Prat va debu­tar el 2021 com a direc­tor titu­lar –i tute­lar– de la GIO, està sor­pre­nent molt posi­ti­va­ment, tant per les seves apos­tes inu­su­als de reper­tori, com per les apor­ta­ci­ons a nivell de con­fi­gu­ració escènica, resul­tant glo­bal­ment en pro­pos­tes apel·lati­ves i estre­mi­do­res, adi­ents pels quàsars i els azi­muts que regei­xen el nos­tre temps.