El present perfecte d’Elisabet Jané, premi Just M. Casero

Tot i que el premi de novel·la curta Just. M. Casero, que enguany ja farà els 45 anys i s’atorga a Girona, organitzat per la Llibreria 22, se sol comunicar i lliurar cap a l’octubre, no és menys tradicional la roda de premsa a primers d’any amb l’obra ja editada. Això ha passat avui amb Presents imperfectes, la novel·la amb què Elisabet Jané va guanyar la darrera edició d’aquest premi, modest, però seriós i molt ben valorat en el sector.

A més de l’autora, nascuda el 1974 a Sabadell, han intervingut Guillem Terribas, ànima en l’organització i difusió del premi, exllibreter de la 22, i Jordi Rourera, editor d’Empúries, que és l’editorial que els darrers anys publica l’obra guanyadora i, si els agrada, la finalista que, en l’edició passada va ser David Cirici i que cap al maig sortirà a la venda.

Presents imperfectes són tot d’històries urbanes entrecreuades on conflueixen solitud, aprenentatge i desig. Un lloro de guix que arrenca orelles, un discurs que no engega, un accident a l’obra que genera una empatia inesperada i les tribulacions de la mare més odiada de l’institut són alguns dels fils que s’entrecreuen fins a formar un entramat vital unitari. En un entorn urbà popular i proper que serveix d’escenari als personatges, la imaginació, la ironia i la compassió són la guia d’orientació per afrontar una quotidianitat que sovint es mostra banal i engavanyada.

“És una obra planera de format i to, aparentment, però amb molta feina darrera”, ha valorat Terribas.

“Hi ha hagut premis Casero experimentals i altres d’una narrativa més convencional. Aquest seria del segon grup, però sense renunciar a un cert joc amb l’entramat d’històries”, ha comentat Rourera.

“En ser novel·les curtes, sovint són molt intimistes i amb temes concentrats; aquesta no, toca molts temes socials d’una manera coral”, ha assegurat Terribas. “És una mirada a la societat en gran angular, no centrat en un personatge i unes accions concretes”, ha afegit l’editor d’Empúries.

“Hi ha una presència subtil i alhora evident de la vida als instituts, perquè l’autora és professora; no està idealitzat però sí que és positiva. Tot el llibre és positiu, passant per un ventall d’emocions, algunes de dures, també. És una obra costumista amb un bon ull clínic pel que fa als petits tics socials. A més, Jané proposa un cert joc al lector, amb ous de pasqua de recompensa per al lector atent”, ha conclòs Rourera.

Elisabet Jané s’ha mostra molt sorpresa i contenta d’haver guanyat i, a més, per davant de David Cirici, autor a qui admira. “L’inici de la novel·la té un fons de Pere Calders, un conte, Supervivències, que vaig publicar al recull Afonies, en què una dona a qui se li ha mort el marit durant la pandèmia decideix, amb l’ajut del fill, fer veure que continua viu. Vaig voler estirar el fil d’aquest plantejament”, ha confessat l’autora. Aquesta és el tercer títol que publica, després de Senyores (2019) i Afonies. Narradora a la recerca de veus (2024).

“Per escriure, una mica com Calders, em baso en les tres H: humor, humanitat i humilitat, afegint imaginació, per narrar històries en les quals, aparentment, no hi passa gran cosa.” Sobre el joc amb el lector opina que “no s’ha de donar tot mastegat, el lector s’ha d’implicar en la lectura i la interpretació”.

Jané escriu partint de poc material previ. A mesura que escriu, cosa que mira de fer cada dia una estona, depenent de la disponibilitat, va descobrint personatges i el que els passa. “L’escriptura és llibertat, eixamplar els límits”, ha afirmat. “La idea sempre és anar cohesionant i teixint l’obra; qui busqui el clàssic plantejament, nus i desenllaç no ho trobarà”, però sí un text de lectura amable que deixa un gust de boca força especiat.