Japonesos i garrotxins

L'art de clo­nar és una dis­ci­plina molt labo­ri­osa i com­plexa, que si es fa bé resulta molt més meritòria que copiar, imi­tar o pla­giar. A Cata­lu­nya, i de fet a Europa en gene­ral, no estem gaire avançats en el tema. Ens agrada més defen­sar l'ori­gi­na­li­tat, per pobra que sigui, que una còpia per­fecta, encara que sigui tan per­fecta que tin­gui per­so­na­li­tat pròpia. Recordo, ara mateix, el con­cert d'uns aus­tra­li­ans a Bikini que inter­pre­ta­ven els Pink Floyd amb una pre­cisió i un fee­ling que havia per­dut la mítica banda de rock des que va entrar en decadència. La frase que es repe­tia entre la crítica era: “Llàstima que no siguin els autèntics”. Calia que ho fos­sin? Neces­sitàvem un cer­ti­fi­cat de nai­xe­ment? No n'hi havia prou amb la música i la imatge?

Els grans mes­tres de la clo­nació són els japo­ne­sos. Fa més d'una dècada, va tren­car els esque­mes l'Orquesta de la Luz, una for­mació de salsa nipona que exe­cu­tava les melo­dies cari­be­nyes amb una per­fecció abso­luta. Cal­ca­ven l'accent de Celia Cruz i la màquina de rit­mes de la Fan­nia All Stars amb aquells ulls tan ori­en­tals.

Aquesta set­mana hem gau­dit d'un exem­ple simi­lar a les fes­tes del Tura, a Olot: la Tokyo Ska Para­dise Orc­hes­tra. Els seus con­certs són una síntesi de les grans ban­des de ska de tots els temps, com si pas­ses­sin pel túrmix el millor dels The Ska­ta­li­ties, The Spe­ci­als o altres pio­ners del gènere. La plaça es va omplir de gom a gom i tot­hom va ballar fins a l'última nota. El més curiós, però, era la bar­reja de la gent del poble amb alguns grups de japo­ne­sos vin­guts des de Bar­ce­lona per veure el con­cert, que també balla­ven, inte­grats. Fins i tot bevien rata­fia de festa major. I si esta­ven fent pro­ves per clo­nar-se en gar­rot­xins?