La Catalunya de ‘la dolce vita'
‘La febre d'Or' aplega una setantena d'obres d'una vintena d'autors, la major part mai exhibides
A l'hipòdrom, les senyores arrosseguen mandrosament les faldilles dels seus vestits vaporosos mentre secretegen amb les amigues o els seus galants cavallers, tots impecables, amb els barrets de copalta, els guants immaculats i el bigotet astutament perfilat. La pista on deuen córrer suosos cavalls i genets de fet ni es veu, no té cap importància, com sabia prou bé Ramon Casas quan va pintar cap a 1899 A l'hipòdrom, una de les obres que més ajuden a comprendre l'atmosfera que reprodueix l'exposició La febre d'or. Escenes de la nova burgesia, oberta a Girona fins al 15 d'agost i que després viatjarà a Tarragona. La seva contraimatge seria una tela quasi contemporània d'Ignacio Díaz de Olano, Restaurant, de 1897, en què l'artista evoca el refinament d'una taula esplèndidament parada, amb dues dames abillades amb opulència conversant enriolades, mentre al darrere, a través de la finestra, són observades per l'ombra fosca d'una mendicant que passa. Miquel Àngel Codes Luna, el comissari de l'exposició que avui inaugura oficialment el Caixafòrum Girona, ha volgut fer una lectura suggestiva de La febre d'or de Narcís Oller que permetés comprendre l'auge i la decadència de la classe social més poderosa del tombant del segle XIX al XX. Igual que la novel·la, la mostra s'estructura en dos àmbits, ‘La pujada' i ‘L'estimbada', però així com l'ascens és representat en unes obres ricament descriptives i exuberants, considerant que van ser encàrrecs dels mateixos burgesos interessats a perpetuar el seu estatus públic, la fallida és percebuda per detalls indirectes, molt més subtils; la soledat, per exemple, la malenconia que desprenen de sobte alguns retrats, la desconfiança i inquietud que transpiren algunes escenes, la buidor de sobte imperant. Quan les coses es torcen, ningú té gaire interès a ensenyar a quin abisme és a punt de descendir, però en la pintura, com en la novel·la d'Oller, la crisi s'expressa plàsticament a través de la decadència moral, “més psicològica que econòmica”, aclareix Codes Luna: “La riquesa desaforada els fa perdre sovint el nord i els aboca a unes actituds reprovables”. És en aquest context que proliferen les imatges de burgesos exemplars coquetejant amb les seves amistançades, a la llotja del teatre o en ple carrer, o el desengany, la morbidesa i sensualitat inútils, de tantes senyoretes exhaustes i soles a la tornada del ball.
El comissari, que va fer notar l'efecte mirall d'aquella poderosa classe social en el present, en què la bombolla econòmica ha conduït també a l'ocàs, va destacar, entre la setantena de peces de l'exposició, les de Francesc Miralles, els germans Masriera i Romà Ribera, del qual ha pogut localitzar en una col·lecció anglesa una pintura exquisida que representa la precipitada sortida del ball, entre fru-fru de sedes i esbufecs de lacais i carruatges, sota una intensa pluja. Hi ha també, però, obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joan Llimona, Manuel Cusí, Francesc Galofre, Lluís Graner o Modest Teixidor, a través de les quals es documenta la Catalunya de l'època, una dolce vita, va dir Codes Luna, que “va trobar en l'Exposició Universal de 1888 la seva gran icona i en el Liceu, la seva catedral laica”. Perquè aquest és el moment en què neixen nous costums com ara l'estiueig o el consum privat de l'art, i, per damunt de tot, “el desig de mirar i ser mirat”.
