Mutacions orgàniques i rebuigs inorgànics

En els anys de la guerra freda, quan tot mons­tre extra­ter­res­tre era una al·lego­ria de l'anti­co­mu­nisme, Howard Hawks i Chris­tian Nyby van rodar La cosa, on es plan­te­java la hipòtesi que un vege­tal pogués tenir forma humana i con­ver­tir-se en un visi­tant d'altres pla­ne­tes. L'absurda pre­missa va tenir diàlegs de William Faulk­ner i el resul­tat es curiós. Als vui­tanta, John Car­pen­ter va donar una forma més intensa a l'ope­ració fent que l'extra­ter­res­tre pogués adop­tar forma humana i ficar-se dins del cos de qual­se­vol dels científics que esta­ven en la base d'ope­ra­ci­ons. La nova versió de l'holandès Matt­hijs van Heij­nin­gen explica les des­ven­tu­res dels pri­mers científics en arri­bar al lloc i acaba on comença la pel·lícula de John Car­pen­ter. Mal­grat la seva con­dició de remake, la pel·lícula té prou força com per con­ver­tir-se en una efi­ci­ent pel·lícula de gènere. Van Heijn­nin­gen sap per­fec­ta­ment com crear un clima de tensió en mig de l'aïlla­ment, com fer fun­ci­o­nar les situ­a­ci­ons d'angoixa entre els per­so­nat­ges i com acon­se­guir que no s'imposi la dic­ta­dura dels efec­tes espe­ci­als.

El pro­blema de La cosa radica que des del pri­mer moment hi ha massa coses pre­vi­si­bles. Més enllà de les referències a Hawks/Nyby o a Car­pen­ter, hi ha el paper jugat per una pel·lícula com Alien de Rid­ley Scott. Com el clàssic de la ciència-ficció dels noranta, tota la trama gira al vol­tant d'un ésser estrany que es fica dins del cos dels per­so­nat­ges, que els va ani­qui­lant en una situ­ació d'aïlla­ment, fins dei­xar sola l'heroïna de la funció llui­tant con­tra el mons­tre. Per fugir de tot allò pre­vi­si­ble, La cosa intro­du­eix algu­nes notes d'humor al vol­tant dels ele­ments orgànics i inorgànics que hi ha a l'inte­rior del cos humà. Qui té alguna pròtesi sem­bla ser que no viu amb un mons­tre dins del seu cos.