Per consumir

Can­vi­a­ria alguna cosa a The Artist si s'hagués fil­mat en color i amb so? Jo crec que aquesta és la pre­gunta clau en enfron­tar-se a la pel·lícula, una joguina que imita el cinema mut per expli­car una història pròpia de l'època: l'arri­bada del so i tot el que va supo­sar. I també crec que la res­posta és evi­dent, que lla­vors el direc­tor hau­ria d'haver fet un esforç més gran per tal de mos­trar tot el que el seu film sem­bla mos­trar, des de la decadència dels actors més arre­lats al mut fins a l'ascensió de les noves gene­ra­ci­ons, tot pas­sant per una història d'amor que ens empas­sem molt bé amb aques­tes imat­ges mimètiques i kitsch, però que pot­ser no hau­ria fun­ci­o­nat amb una dra­matúrgia més con­tem­porània.

Perquè la con­tem­po­raneïtat de The Artist resi­deix només en la seva forma, en el desig de recrear un món per­dut. Haza­na­vi­cius ho fa sense cap rigor, i el resul­tat és un gali­ma­ties. Som davant del que hau­ria fil­mat un cine­asta de l'època? Lla­vors ni la pla­ni­fi­cació ni l'estruc­tura resul­ten adi­ents. O som davant del que fil­ma­ria un direc­tor d'avui res­pecte a aquells temps? Lla­vors la recre­ació és super­fi­cial i com­pla­ent, no hi ha distància. En qual­se­vol cas, The Artist és una pel·lícula amb una sola idea que a més no sap resol­dre si no és en el ter­ri­tori de la nostàlgia. I quan arri­ben les millors esce­nes de la pel·lícula, sem­blen tan aïlla­des de la resta que que­den diluïdes en un munt de seqüències insubs­tan­ci­als, emba­fa­do­res, irre­fle­xi­va­ment post­mo­der­nes.