Moebius, l'immortal

No crec que dir això sigui exa­ge­rar gens: els Na'vi d'Ava­tar (2009) mai no hau­rien caval­cat a cavall dels seus alats Toruks si, 34 anys ençà, un enigmàtic cava­ller ano­me­nat Arzach no hagués sol­cat els cels d'una de les més grans revo­lu­ci­ons de la his­to­ri­eta euro­pea sobre una cri­a­tura blanca, onírica­ment empa­ren­tada amb la memòria dels pte­rodàctils. El 10 de març pas­sat moria Moe­bius i, amb ell, el seu àlter ego també magis­tral, Jean Giraud, res­pon­sa­ble gràfic de les aven­tu­res del tinent Blu­e­berry: no sols tot afi­ci­o­nat a la his­to­ri­eta estava de dol, perquè també moria un dels més grans ins­pi­ra­dors de nova imat­ge­ria fantàstica en el món del cinema.

Jean Giraud, Moe­bius, tenia una fil­mo­gra­fia res­pec­ta­ble, però també hi ha una car­rera més difícil d'ava­luar: la de la influència directa (però no sem­pre con­fessa) que les seves obres
–i les d'alguns dels seus més grans com­panys de la gene­ració Metal Hur­lant– van tin­dre sobre una gene­ració for­mada en la lec­tura d'his­to­ri­e­tes euro­pees per a adults en un moment en què el desen­vo­lu­pa­ment de la indústria dels efec­tes espe­ci­als pos­si­bi­li­tava fer amb la imatge en movi­ment allò que aquells revo­lu­ci­o­na­ris –Moe­bius, Drui­llet, Caza i tants d'altres– pro­po­sa­ven dins dels límits de la vinyeta. Un exem­ple: quan tot­hom cele­brava la idea de Terry Gilliam de con­ver­tir els gra­ta­cels en vai­xells cor­sa­ris a El sen­tido de la vida (1983), molts lec­tors recor­da­ven que Caza havia for­jat aque­lla imatge poètica molt abans en una de les seves col·labo­ra­ci­ons a Metal Hur­lant.

Moe­bius va estar a punt de debu­tar com a dis­se­nya­dor de pro­ducció i autor de l'story­bo­ard en un pro­jecte nonat: l'ambi­ci­osa adap­tació del Dune de Frank Her­bert que pla­ne­java Ale­jan­dro Jodo­rowsky i en la qual hau­ria pogut aparèixer Sal­va­dor Dalí fent d'empe­ra­dor galàctic. Final­ment, va ser David Lynch qui va diri­gir Dune (1984) i Rid­ley Scott qui va poder pre­su­mir d'haver reclu­tat per pri­mer cop il·lus­tra­dors i his­to­ri­e­tis­tes euro­peus a l'hora d'arti­cu­lar la tex­tura visual de la seva pio­nera Alien (1979), on Moe­bius dis­se­nya­ria uns ves­tits d'astro­nauta en el punt equi­dis­tant entre la memòria de Jules Verne i l'estètica del Kuro­sawa més mar­cial.

L'any 1982, el traç lliure i fle­xi­ble de Moe­bius va cobrar vida a Els amos del temps (1982), de René Laloux –un cine­asta amb prou conei­xe­ment de causa per fixar-se, també, en l'obra gràfica de Roland Topor i Caza per a altres pro­jec­tes d'ani­mació–, però el que va adop­tar la con­dició d'autèntica fita va ser la seva par­ti­ci­pació en la pri­mera pel·lícula (pre­sump­ta­ment) de síntesi: el Tron (1982), de Ste­ven Lis­ber­ger, on l'autor francès va vita­mi­nit­zar els dis­senys tec­nològics d'un altre gegant –Syd Mead– amb el com­po­nent místic, eteri i líquid que, més tard, con­ti­nu­a­ria
desen­vo­lu­pant a Abyss (1989), de James Came­ron.

Men­tre pre­pa­rava el pro­jecte del Dune de Jodo­rowsky, Moe­bius havia fet amis­tat amb un tipus que també va exer­cir un paper clau en el cinema fantàstic d'aquells temps, el guio­nista Dan O'Ban­non, que tot just aca­bava d'escriure el fun­da­ci­o­nal Dark Star (1974), de John Car­pen­ter, i que aca­ba­ria sig­nant clàssics com ara Alien i Morts i enter­rats (1981). Junts van fer una his­to­ri­eta ino­bli­da­ble: The long tomor­row, una bar­reja de ciència-ficció i sèrie negra en clau hard­boi­led que va gal­va­nit­zar la ima­gi­nació de l'Scott de Blade run­ner (1982), i del William Gib­son de Neu­ro­mante, i que Luc Bes­son va sam­ple­jar, tot comp­tant amb dis­senys de Moe­bius, a El cinquè ele­ment (1997). Sí, el moment actual del cinema fantàstic deu a Jean Giraud pot­ser el més impor­tant: un
jaci­ment de tro­ba­lles geni­als que encara no s'ha exhau­rit.