Un món en si mateix

Hi ha alguna cosa en aquesta pel·lícula humil i vita­lista que crida l'atenció, encara que en prin­cipi no ho veia gens clar. D'una banda, la bar­reja de docu­men­tal i ficció que pro­posa (o bé de rea­li­tat trans­fi­gu­rada, com vul­gueu) no aporta res de nou, ho hem vist molts cops en els dar­rers anys, fins al punt d'esde­ve­nir una fórmula que ha pro­vo­cat que molts joves rea­lit­za­dors es fes­sin la il·lusió d'estar acon­se­guint alguna cosa reno­va­dora quan en rea­li­tat molts dels camins ja estan esgo­tats. Després hi ha els per­so­nat­ges d'aques­tes àvies que es pen­sen que saben mol­tes coses, que es veuen a si matei­xes com una repre­sen­tació d'una mena de savi­esa alhora pragmàtica i ances­tral. Una pel·lícula d'aquest tipus dedi­cada a uns per­so­nat­ges així pot caure, hem de dir-ho, en una pseu­do­po­e­sia insu­por­ta­ble. Què és el que fa, insis­teixo, que Giri­munho sigui una altra cosa? Aquí entra allò que en diem cinema, la capa­ci­tat per acon­se­guir, amb ele­ments com aquests, una petita peça de cam­bra que acaba fins i tot emo­ci­o­nant.

El secret, penso, resi­deix en la interacció entre els per­so­nat­ges, que viuen al Bra­sil pro­fund, i el pai­satge, que inclou també la huma­ni­tat que es mou al seu vol­tant. Assis­tim, doncs, a la fi d'un món, a l'enfron­ta­ment de les iaies en qüestió amb la gent jove del lloc on viu, i amb una natura que de vega­des es trans­forma en una altra cosa, que esclata en ritu­als i reve­la­ci­ons epifàniques. Els néts es pre­pa­ren per anar-se'n, i la vida con­ti­nua igual en un lloc que aviat esde­vindrà mite, com ja passa una mica a la pel·lícula. No espe­rin més, però tam­poc menys. De mica en mica, la pel·lícula es va fent més trans­cen­dent, més metafòrica, aban­do­nant el to jovial de les pri­me­res esce­nes. Però mai l'ale­gria d'haver vis­cut en aquest món.