El dolor que mai no acaba

La feli­ci­tat sem­bla ali­ena al cinema d'Isa­bel Coi­xet, tot i que aquesta li va con­ce­dir certs moments de ple­ni­tud a la pro­ta­go­nista de Mi vida sin mí satis­fent-li certs desigs abans que morís. En tot cas, la cine­asta pre­fe­reix explo­rar en el dolor i les seves feri­des per­du­ra­bles. Se'n sent més capaç, però la tasca que es pro­posa sem­pre és difícil: com repre­sen­tar de manera creïble el dolor? Amb Ayer no ter­mina nunca, torna al dolor d'una manera més des­pu­llada que mai. Un home i una dona, que van com­par­tir amor i feli­ci­tat, es retro­ben cinc anys després de sepa­rar-se sense haver sabut res un de l'altre durant aquest temps: el dolor (que, encara que sigui com­par­tit, no sem­pre uneix) va sepa­rar-los. Apos­tant per una (auto) pro­ducció aus­tera, lli­gada a una opció dramàtica a par­tir de l'obra tea­tral de Lot Veke­mans en què s'ins­pira, Coi­xet ha vol­gut que els per­so­nat­ges esti­guin sols, tot i que, de fet, no hi estan: hi ha un mort sem­pre pre­sent a les seves vides. L'home, però, va deci­dir mar­xar i sem­bla que ha refet la vida (és casual que vis­qui a Ale­ma­nya?), men­tre que la dona, a més víctima de la crisi espa­nyola, no ha pogut creure en el futur.

En aquesta retro­bada en un cemen­tiri, amb una posada en escena sòbria que no renun­cia a un estil que cerca imat­ges belles, hi ha dis­tan­ci­a­ment, retrets, acos­ta­ments, remem­brança de la feli­ci­tat per­duda i, com no podria ser d'una altra manera, un dolor antic que es renova. En aquesta inti­mi­tat que l'espec­ta­dor com­par­teix també res­sona, amb una certa tendència al dis­curs, el drama col·lec­tiu deri­vat de la crisi econòmica i les reta­lla­des que, en el temps que se situa el retro­ba­ment, es pro­jecta d'aquí a cinc anys. A més, Coi­xet crea un con­tra­punt a la situ­ació amb monòlegs que, com si fos­sin la veu inte­rior dels per­so­nat­ges que a vega­des con­tra­diu que diuen, s'han fil­mat en blanc i negre a l'espai simbòlic d'una cova. En aquesta aposta de Coi­xet a tot o res, hi ha moments que sem­blen impos­tats i d'altres en què sem­bla aflo­rar una veri­tat que tot seguit s'escapa. Bona part del pes recau en els actors i, bé, Can­dela Peña sem­bla exce­dir-se i Javier Cámara sem­bla arron­sar-se. L'aposta era difícil.