Opinió

dos clàssics literaris britànics

xavier serrahima

Dones angleses

Amb poc temps de diferència han estat publicades dues novel·les clàssiques angleses que mai no havien estat traduïdes al català. Alguna cosa està canviant en el nostre mercat, tot i que queda molt de camí per recuperar en aquest sentit

Cranford és
una vila letàrgica i constreta a
“tot de regles”
S
Són un parell de llibres de dones que van saber convertir la vida en literatura i la literatura en vida
Anne Brontë
ens lliura una literatura directa, neta i clara

Quan dos edi­tors coin­ci­dei­xen, gai­rebé en un mateix moment, a publi­car sen­gles obres clàssi­ques de mèrit mai traduïdes prèvia­ment al català, no podem més que feli­ci­tar-nos-en: les lla­cu­nes que seguim tenint en aquest aspecte són tan pro­fun­des com –per expres­sar-ho amb sua­vi­tat– pre­o­cu­pants. Sobre­tot si a la llista de buits pen­dents hi afe­gim aque­lles obres que tenen una tra­ducció (almenys) dis­cu­ti­ble i que, per tant, podem con­si­de­rar com a mig inèdites.

L'interès s'acreix en gran mesura si es dóna la cir­cumstància que els dos lli­bres veie­ren ori­ginària­ment la llum al mateix país l'un dar­rere l'altre (el pri­mer el 1848; el segon, el 1853), i pre­sen­ten una òbvia simi­li­tud ambi­en­tal i temàtica (la vida, prin­ci­pal­ment feme­nina, en una província rural anglesa). I la casu­a­li­tat esdevé notícia quan sabem el lli­gam entre les dues dones que els escri­gue­ren: Gaskell fou l'autora de la millor bio­gra­fia de Char­lotte Brontë (The life of Char­lotte Brontë), on parla sobre la seva ger­mana petita i comenta que l'obra que trac­tem en pri­mer lloc: “fou dolo­ro­sa­ment dis­cor­dant per a algú que havia deci­dit pro­te­gir-se de tot menys de les idees pacífiques i reli­gi­o­ses”.

Amb La llo­ga­tera de Wild­fell Hall, Anne Brontë evi­dencià que la més petita de les ger­ma­nes no era la que atre­so­rava menor talent. No tan sols assolí un gran èxit en el seu temps sinó que, tal com remarca al pròleg el seu tra­duc­tor, Joan Antoni Cer­rato, “ha resis­tit [...] l'incle­ment pas del temps”.

Si ho ha fet segu­ra­ment no ha estat per la seva estruc­tura un xic enre­ves­sada i poc creïble –podria un nar­ra­dor expli­car una història tan extensa mit­jançant car­tes, sobre­tot quan inclou un diari íntim que ocupa més de la mei­tat de l'obra?–, ni per la seva exces­siva pàtina mora­lista –“Vaig atènyer d'allu­nyar-lo de la com­pleta sub­missió d'aquest detes­ta­ble vici, tan nociu en els seus avanços, tan ine­xo­ra­ble en la seva tira­nia, tan des­astrós en tots els seus efec­tes”– que tras­llu­eix més del compte l'objec­tiu del lli­bre –“No tan sols vull entre­te­nir, sinó també bene­fi­ciar”– sinó per l'actu­a­li­tat del tema que tracta (la lli­ber­tat de la dona) com per l'abso­luta moder­ni­tat de la seva escrip­tura.

Al con­trari del que era habi­tual en la seva època, l'autora ens lliura una lite­ra­tura directa, neta i clara –“Com més sen­zi­lla­ment i natu­ral ho faci, millor”– alli­be­rada de pre­ci­o­sis­mes i de flo­ri­tu­res inne­cessàries, que defuig el per­fec­ci­o­nisme –“L'exe­cució va ser per­fecta, però fre­tu­rava de sen­ti­ment”–, reduint al mínim les des­crip­ci­ons, que sovint apor­ten tan poc –“Foren des­crits amb una clare­dat i pre­cisió que superà la meva curi­o­si­tat”–, per cen­trar-se en la trama i en els per­so­nat­ges –en la cosa mateixa, per expres­sar-ho en ter­mes platònics.

Tant dels prin­ci­pals –un home que estima i sap esti­mar; un que ni estima ni vol saber-ne (“Estàs segura que [...] es mereix tot l'amor que li pro­di­gues”); i una dona que en sap, però no vol esti­mar de nou (“Estic segura que mai no tor­naré a casar-me”; “Quan del meu jo més ele­vat i millor con­ti­nua encara sense estar casat... con­dem­nat a endu­rir-se i agrir-se en la fosca ombra de la soli­tud o a dege­ne­rar-se i a mar­cir-se”– com dels que els envol­ten, anco­rats en un món hos­til i ina­mo­vi­ble, on les anti­qua­des con­ven­ci­ons cons­tre­nyen l'existència fins a l'anor­re­a­ment.

Sobre­tot la de les dones, con­dem­na­des a la sub­missió i la sub­si­di­a­ri­e­tat per la seva sola con­dició feme­nina, que dei­xen d'estar infle­xi­ble­ment sot­me­ses als seus pares per caure en l'atzarós des­po­tisme d'uns marits que, com a amos i senyors del seu cas­tell, dis­po­sen d'elles com si fos­sin una pro­pi­e­tat més. Sense cap pos­si­bi­li­tat d'alli­be­rar-se del seu Mino­taure par­ti­cu­lar –que es lliu­ren ober­ta­ment i des­a­com­ple­xada a les habi­tu­als (i soci­al­ment accep­ta­des) dis­bau­xes mas­cu­li­nes: altres dones, el joc i l'alco­hol...–, elles res­ten clo­ses al seu envi­li­dor labe­rint d'espo­ses: “Els som­riu­res i les llàgri­mes són iguals per a mi”; “Si sóc jove en anys, sóc vella en pati­ments.”

Obli­ga­des a “con­sa­grar tota la [s]eva vida [...] a la tris­tor i el lament inútil”, a (mal)viure sepul­ta­des en les seves “solitàri[es] alcov[es]”. I, si pro­ven de tren­car el seu ine­xo­ra­ble destí femení, si, en la seva eterna “bata­lla entre el deure i la incli­nació”, mal­den per acon­se­guir un alçament de llum en la tene­bra que els per­meti, almenys, aban­do­nar les seves mas­mor­res matri­mo­ni­als, seran imme­di­a­ta­ment tit­lla­des d'immo­rals, pri­va­des dels seus esqui­fits drets i ban­de­ja­des d'una soci­e­tat hipòcrita, on les apa­ren­ces ho són i ho comp­ten tot: “Són els fets, i no les parau­les, els que han de gua­nyar-te el meu afecte i la meva estima.”

Una soci­e­tat que si ja esdevé prou asfi­xi­ant en les ciu­tats, en els petits nuclis rurals aïllats –allí on “L'arri­bada d'una estra­nya suposa una con­tri­bució ina­pre­ci­a­ble a les nos­tres esgo­ta­des fonts de diversió”– con­ver­tei­xen les seves vida en inferns ter­re­nals.

Més opti­mista, més sor­ne­guera

Per la seva banda, Eli­za­beth Gaskell ens pre­senta amb el seu Cran­ford una nova visió, una mica més opti­mista però, per damunt de tot, més sor­ne­guera, d'aquesta soci­e­tat rural enquis­tada i endar­re­rida, sense objec­tius o ambi­ci­ons, on l'existència es limita a un tan sim­ple com sense sen­tit pas­sar –o, estar més que no pas a un ésser.

Si en la novel·la de Brontë els homes fru­ei­xen i les dones patei­xen, en aquesta les dones s'avor­rei­xen –“l'enso­pi­ment [de] l'ado­ra­ble vila”– i els homes s'esva­ei­xen: “Cran­ford està en poder de les ama­zo­nes. [...] Si un matri­moni arriba al poble i s'hi ins­tal·la, el senyor des­a­pa­reix d'una manera o altra.” És un món de dones per a les dones, on s'han per­su­a­dit les unes a les altres que “ser home era ordi­nari, la qual cosa és gai­rebé el pit­jor crim pos­si­ble, atès que ordi­nari [és] un mot ter­ri­ble a Cran­ford”. Un món on “Un home [...] fa tanta nosa!”, que gai­rebé ni tan sols mereix ser objecte de comen­tari o crítica.

Ama­rada d'una fina capa d'humor enginyós i intel·ligent, que ens adver­teix de la neces­si­tat de pre­ve­nir-nos con­tra la volun­tat de trans­cendència d'alguns autors que con­fo­nen seri­o­si­tat amb pre­go­nesa –“Es va dreçar amb dig­ni­tat i només va repli­car [...] «Pre­fe­reixo el doc­tor John­son al senyor Boz (per Dickens)»”–, l'autora, dei­xant igual­ment de banda els detalls físics super­flus, per des­ta­car els men­tals, morals i psi­cològics que el con­for­men i deter­mi­nen, des­criu el poble amb una pre­cisió magnífica.

Cran­ford és una vila letàrgica, uni­for­mit­zada i cons­treta seve­ra­ment a “tot de regles” immo­di­fi­ca­bles, on tot­hom es coneix per­fec­ta­ment –“sabia, i nosal­tres sabíem, i ella sabia que sabíem, i nosal­tres sabíem que ella sabia que sabíem”–, on la rutina esdevé norma –“no es par­lava mai de cap tema interes­sant. Ens limitàvem a fra­ses cur­tes sobre tri­vi­a­li­tats”; “a les velles de la vila els calia alguna cosa de què par­lar”–, on tot con­ti­nua “si fa no fa com sem­pre”, on la més nímia nove­tat és con­si­de­rada una gran fita: “L'esde­ve­ni­ment prin­ci­pal era que [...] havia com­prat una catifa nova per a la sala d'estar”.

També aquesta novel·la fla­queja un poc en l'estruc­tura: tal com asse­nyala la tra­duc­tora, Victòria Alsina, és el seu “ori­gen episòdic [...] el que explica alguna de les desi­gual­tats” en “capítols de l'1 al 6, que són molt autònoms”. En els seus com­pas­sos ini­ci­als l'obra pre­senta tot un seguit d'interes­sants Esce­nes de la vida a províncies –per emprar l'esca­ient títol de les cre­a­ci­ons auto­bi­ogràfiques de J.M. Coet­zee– però sense un nexe d'unió clar o defi­nit, que no es con­so­li­darà fins ben entrat el novè, en la figura ino­bli­da­ble de la senyo­reta Matty Jenkyns.

Gaskell té una deli­ca­desa i una sen­si­bi­li­tat exqui­si­des, que tras­llada literària­ment a per­so­nat­ges com aquest: indecís –“sem­pre con­vençuda per l'últim que par­lava”– i dicotòmic, mar­cat a foc per l'absència pre­sent de la seva ger­mana –“de tant en tant s'aven­tu­rava a donar una opinió pròpia; però reac­ci­o­nava de seguida i [...], perquè la Debo­rah opi­nava d'una altra manera”–, que arri­bes a esti­mar amb cali­desa, mal­grat (o pot­ser per) la seva pue­ril i gens rao­nada infle­xi­bi­li­tat: “No hi ha ningú a qui pugui per­ju­di­car el que jo faci. Estic dis­po­sada a fer qual­se­vol cosa que sigui cor­recta i hon­rada.”

Humor punyent i sarcàstic

Amb tot, el més des­ta­ca­ble de Cran­ford és el seu humor “punyent i sarcàstic”, sor­ne­guer, ico­no­clasta, d'arrel dicken­si­ana –o, més con­cre­ta­ment, pickwicki­ana–, que ho posa tot en qüestió i tot ho passa pel seu tamís càustic i demo­li­dor, que sot­met a la lupa cari­ca­tu­resca de la seva iro­nia les envi­li­do­res insen­sa­te­ses de la soci­e­tat on viu: “La por­ce­llana era deli­cadíssima; la safata, antiquíssima; el pa amb man­tega, primíssim, i els ter­ros­sos de sucre, petitíssims.”

En con­clusió, si voleu sub­mer­gir-vos en un parell de lli­bres de dones que sabe­ren con­ver­tir la vida en lite­ra­tura, i la lite­ra­tura en vida –i que, pot­ser, can­vi­a­ran una mica la vos­tra–, ja sabeu on tro­bar-los.

Cranford
Elizabeth Gaskell
Traducció: Victòria Alzina Editorial: Adesiara Martorell, 2013 Pàgines: 264 Preu: 20 euros
La llogatera de Wildfell Hall
Anne Brontë
Traducció: Joan Antoni Cerrato Editorial: El Gall Editor Pollença, 2014 Pàgines: 636 Preu: 28 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia