El periodista i el diable

L'any 2002, l'expe­ri­o­dista de The New York Times Mic­hael Finkel va des­co­brir que l'assassí Chris­tian Logo havia ingres­sat en una presó mexi­cana afir­mant que era Mic­hael Finkel. Logo havia matat la seva dona i les seves tres filles. Havia esca­pat a Mèxic quan va ser atra­pat. Ningú va saber per què Logo havia suplan­tat la per­so­na­li­tat d'un peri­o­dista d'èxit que l'any 2002 pas­sava un mal moment després d'haver estat aco­mi­a­dat de The New York Times. El motiu del comiat va ser haver-se inven­tat un per­so­natge per con­ver­tir en més sen­sa­ci­o­na­lista el repor­tatge que pen­sava publi­car sobre la Costa d'Ivori.

A par­tir del lli­bre de memòries que Mic­hael Finkel va escriure sobre la seva relació amb Chris­tian Logo, Brad Pitt va deci­dir pro­duir una cinta d'èxit sobre el peri­o­disme, la men­tida i la ment cri­mi­nal. Pitt va encar­re­gar la pel·lícula a Rupert Goold, pres­tigiós direc­tor de l'escena tea­tral lon­di­nenca, que tre­ba­lla habi­tu­al­ment amb la Royal Shakes­pe­are Com­pany. Una his­to­ria real podria ser con­si­de­rada com una dis­creta vari­ació d'un Roberto Zucco, el gran èxit tea­tral sobre un cri­mi­nal por­tat a escena per Ber­nard-Marie Koltès. Qual­se­vol espec­ta­dor que bus­qui un thri­ller sobre la cul­pa­bi­li­tat o innocència de Chris­tian Logo res­pecte als crims pels quals va ser incul­pat, aca­barà tro­bant-se una altra pel·lícula. Allò que interessa a Goold és la con­fron­tació que un peri­o­dista du a terme davant d'un psicòpata per tal d'esbri­nar qui­nes són les veri­tats impos­si­bles que s'ama­guen dar­rere la ment d'un assassí.

Mic­hael Finkel pretén ser una mena de Tru­man Capote que vol escriure un relat real sobre un cas ter­ri­ble. El pro­blema a què s'ha d'enfron­tar Finkel és saber esbri­nar quins són els límits entre la veri­tat i la men­tida. El peri­o­dista se sen­tirà atret per la capa­ci­tat de seducció del cri­mi­nal. El psicòpata serà cons­ci­ent que l'únic poder que té dins de la presó és la seva capa­ci­tat nar­ra­tiva, la pro­ba­bi­li­tat de mani­pu­lar-ho tot i des­con­cer­tar els que l'escol­ten, tant el peri­o­dista com els mem­bres del jurat que l'ha de con­dem­nar. Els millors moments de True story són els que ofe­rei­xen la con­fron­tació entre dos actors. Jonah Hill –El lobo de Wall Street– ha de llui­tar con­tra la mefis­tofèlica figura del cri­mi­nal inter­pre­tada per James Franco –Spring Bre­akers–. Rupert Goold es troba més còmode quan ha de con­fron­tar els actors i més per­dut quan ha de dei­xar el drama psi­cològic per subs­ti­tuir-lo pel drama judi­cial.