El so del vent

Una de les grans figu­res de la història del docu­men­tal, Joris Ivens, va aca­bar la seva car­rera pre­gun­tant-se des d'una ficció com fil­mar el vent. Als anys cin­quanta ja va dedi­car un breu docu­men­tal al vent de mes­tral, però no va ser fins l'any 1989, quan el cine­asta tenia 90 anys, que va rodar a la Xina Une his­toire du vent. La imatge de Joris Ivens fil­mant el vent, men­tre es des­plaça del docu­men­tal cap a la ficció, m'ha recor­dat la imatge del jove cine­asta bra­si­ler Gabriel Mas­caro, que a Vien­tos de agosto inter­preta el paper d'un jove espe­ci­a­lista en enre­gis­tra­ments sonors que arriba a un poble aïllat del Bra­sil per tal d'enre­gis­trar la força del vent. El per­so­natge inter­pre­tat pel mateix direc­tor intenta por­tar una lleu deses­ta­bi­lit­zació a l'inte­rior d'una pel·lícula mini­ma­lista que mos­tra tota la seva força a par­tir de la fra­gi­li­tat. Gabriel Mas­caro, que fins ara havia explo­rat el ter­ri­tori del docu­men­tal, es des­plaça cap a l'àmbit de la ficció en una pel·lícula que va dei­xar cap­ti­vat fa un any el públic de Locarno i que ara vol gua­nyar-se un lloc a la car­te­llera des de la seva extre­mada dis­creció.

El nucli cen­tral de Vien­tos de agosto és una història d'amor i sole­dat. La pare­lla d'ena­mo­rats són Shir­ley i Jason. A ella li agrada la música rock i dibui­xar tatu­at­ges. A ell, en canvi, li agrada pes­car pops i viure en relació amb la natura. Ella se sent ata­ba­lada a l'inte­rior d'un poble en què la mono­to­nia con­ver­teix la vida en la repe­tició d'un seguit de cicles. Mal­grat les dis­crepàncies tots dos acos­tu­men a fer l'amor dar­rere el remolc d'un camió car­re­gat de cocos. La mono­to­nia al poble serà inter­rom­puda per la presència de l'home que vol enre­gis­trar el vent i per un cadàver que sor­geix de l'inte­rior de les aigües marítimes.

Vien­tos de agosto no deri­varà en cap moment cap al thri­ller ni cap a la pel·lícula d'intriga. El cadàver a la platja ser­veix per par­lar del pas del temps, de com s'esborra la memòria i sobre­tot d'allò que de mica en mica es perd. Tot ple­gat és expo­sat de forma tran­quil·la a par­tir d'un exer­cici mini­ma­lista de posada en escena. Gabriel Mas­caro se situa entre el retrat docu­men­tal d'un món i una ficció de caràcter al·legòric. La pel·lícula creua la presència d'actors pro­fes­si­o­nals amb la d'actors no pro­fes­si­o­nals, juga amb esce­nes cons­truïdes i altres a les quals la presència de l'atzar acaba donant certa con­sistència. El tema de fons de Vien­tos de agosto no és altre que la difi­cul­tat de tro­bar l'har­mo­nia per­duda, de tro­bar alguna cosa que ens inte­gri i ens per­meti assu­mir més còmoda­ment els ges­tos defi­ni­to­ris de les revol­tes.