Imatges del que no es veu
El Palau Solterra proposa una teoria de la visió en tres mostres sobre el retrat, el passat revolt i la cerca de l’ànima
Els defensors d’una certa teoria transparent de la visió sostenen que el millor fotògraf és el que sap passar desapercebut, infiltrat en l’espectacle de la vida com l’ull d’un falcó. És una idea temptadora, excepte que la sola existència del testimoni, per discret i sigil·lós que sigui, ja constitueix una presència i una mirada. Ho sabia perfectament Pilar Aymerich el 8 de febrer de 1976, quan per fotografiar les càrregues policials durant la manifestació a favor de l’amnistia i l’Estatut a Barcelona, va dissimular la càmera sota els fulls del diari que portava: són aquella ombra, com un batre d’ales, que ha quedat fixada en un angle borrós de l’enquadrament, la prova que l’ocultació no només és una marca que es transmet a la imatge, sinó que forma part del seu mateix discurs, com el subratllat del perill que suposava expressar-se al carrer en una època revolta.
Les tres exposicions que la Fundació Vila Casas ha organitzat per aquest estiu al Palau Solterra , el Museu de la Fotografia de Torroella de Montgrí, plantegen de fet un acostament al llenguatge fotogràfic com a captació d’allò que es resisteix a ser mostrat: l’acte creatiu, en els retrats d’artistes de Lluc Queralt; el procés de construcció d’un relat històric en el mateix moment que era viscut com una explosió en desordre, en els reportatges de l’agitació social del postfranquisme de Pilar Aymerich i Manel Armengol, o la recerca de l’ànima en el viatge cap a la transcendència a què se sotmet l’artista Soledad Córdoba, en pelegrinatge pels paisatges desèrtics més desolats de l’Oest americà. En tots tres casos, la imatge mostrada persegueix alguna cosa que no forma part de la representació si no és com a veladura, premonició o anhel.
La setantena de retrats de Lluc Queralt, realitzats els darrers deu anys, no haurien tingut el mateix poder de revelació sense la disposició del fotògraf a fer-se present davant els seus models (Perejaume, Fontcuberta, Plensa, Abelló), compartint hores de taller amb ells, movent-se entre les seves obres, perquè és en aquest formar-ne part que emergeix la complicitat requerida per acostar-se, per analogies, per intuïcions, a la relació inenarrable de l’artista amb el seu treball. No hi ha aquí el grau d’intrusió respectuosa d’un projecte seu anterior, del 2019, quan va fotografiar la vida de clausura de les Carmelites Descalces de Tarragona, però també ha arribat a penetrar en “la intimitat d’allò mínim, la bellesa del recolliment i l’espera de la mort (o de la creació) com a camí”, com va expressar-ho aleshores.
Pilar Aymerich i Manel Armengol van fotografiar als anys setanta les mateixes protestes, les mateixes vagues, els mateixos conflictes polítics i socials, a vegades a pocs carrers de distància, sense saber-se tan a prop. Confrontades les unes amb les altres, les seves imatges, algunes erigides en símbols d’una època, com la fotografia de la manifestant carregant una criatura a les espatlles i un rètol al pit amb la confessió “Jo també soc adúltera”, esdevenen la seqüència ordenada i fins esperançadora d’un temps que era tan incert i convuls com el nostre. Endevinar el futur enmig dels enderrocs del present, encara que hagis d’amagar la càmera amb papers de diari, és una de les capacitats més il·luminadores del testimoni fotogràfic.
L’artista Soledad Córdoba se serveix també de la fotografia a la seva Trilogia de l’ànima, que exposa per primera vegada sencera al Palau Solterra. És un treball extremadament sensible, a mig camí de la performance, la instal·lació, la pintura i la fotografia, que ella mateixa compara amb un viatge iniciàtic, no només pels més de 26.000 quilòmetres de desert que va recórrer buscant els paisatges més adequats per acompanyar el seu ritual de despullament, purificació i renaixement, sinó per la potencialitat transformadora del projecte, al final del qual, i aquest és també un dels dons d’anticipació que a vegades regala l’art, va néixer el seu fill.