Art

Solsona, 125 anys de museu

El 1896 va obrir el petit Musaeum Archaeologicum Diocesanum amb la missió de salvaguardar el ric patrimoni del seu territori i obrir-lo a la societat

“El museu va més enllà del Palau Episcopal. Som un museu del territori de veritat”

A les aca­ba­lles del segle XIX, les esglésies cata­la­nes van començar a rebre visi­tes d’anti­qua­ris àvids per comer­ciar amb el seu ric patri­moni artístic. Les penúries i la ignorància van fer que els rec­tors es mal­ven­gues­sin obres arra­co­na­des del culte de valor incal­cu­la­ble que van aca­bar en mans d’aca­ba­lats col·lec­ci­o­nis­tes, en força casos estran­gers. Els museus dio­ce­sans van néixer per fre­nar aques­tes fugues, un espoli en tota regla. El pri­mer que es va fun­dar va ser el de Vic, el 1891. Lleida no tar­da­ria a tenir el seu, dos anys després. I el 1896 va obrir el Musa­eum Arc­ha­e­o­lo­gi­cum Dio­ce­sa­num de Sol­sona.

L’avui Museu Dio­cesà i Comar­cal de Sol­sona està de cele­bració: com­pleix 125 anys. Ni els epi­so­dis més con­vul­sos del segle XX, Guerra Civil inclosa, han estron­cat la seva acti­vi­tat, cosa que no ha pas­sat en massa museus del país. En ori­gen era un museu petit, però al llarg d’aquest segle i quart els seus fons, que tra­ves­sen tots els temps, no han parat de créixer, inclús amb obres mes­tres de l’art català, com les pin­tu­res murals romàniques de Sant Quirze de Pedret, que hi van arri­bar després de la des­feta del 1939. “És un pro­blema de molts museus, que no se’ns coneix prou. I en el cas dels museus dio­ce­sans, hi ha el pre­ju­dici de pen­sar «Què m’ense­nya­ran aquí, cal­zes i pate­nes?» En tot el recor­re­gut només en tenim un, de calze!”, explica Car­les Frei­xes, el direc­tor des del novem­bre pas­sat, tot i que hi està vin­cu­lat des de fa temps. És el segon direc­tor que no és capellà en tota la història del museu. El pri­mer, Manel Boi­xa­der, és qui en va dur les reg­nes durant els anys de la guerra. Frei­xas i Lídia Fàbre­gas, direc­tora tècnica, for­men un equip jove amb les idees reno­va­do­res que dema­nen els museus del segle XXI per estar més a prop de la soci­e­tat.

Que tam­poc està lluny del con­cepte que en tenien els seus fun­da­dors, el bisbe Ramon Riu i el seu pri­mer direc­tor, Joan Serra Vilaró. “Des de bon prin­cipi van voler que fos un lloc obert a tot­hom, no només als espe­ci­a­lis­tes”, comenta Fàbre­gas. De fet, el sen­tit pri­mi­geni dels museus eclesiàstics era més tan­cat: la seva missió con­sis­tia en edu­car els futurs mos­sens. 

El de Sol­sona es va crear emmi­ra­llant-se en certa manera en el pio­ner, el de Vic. Tot i que la diòcesi sol­so­nina s’havia for­mat al segle XVI, al XIX va pas­sar a depen­dre de la viga­tana. Això va donar via lliure al bisbe Josep Mor­ga­des, l’impul­sor del Museu Epis­co­pal de Vic, a reco­llir objec­tes artístics de parròquies de l’àmbit del bis­bat de Sol­sona, que va tor­nar a recu­pe­rar la seva auto­no­mia el 1895. El bisbe Riu va pug­nar per poder recu­pe­rar les peces que s’havien endut dels seus domi­nis, però no se’n va sor­tir. I la cosa arriba a l’extrem d’una peça des­mem­brada: el fron­tal d’altar de Sant Andreu de Sagàs (Ber­guedà). La taula cen­tral és a Vic i les late­rals, a Sol­sona.

Aquell pri­mer museu es va nodrir també del mate­rial arqueològic que Serra Vilaró va exca­var en jaci­ments pre­històrics de gran part de la Cata­lu­nya inte­rior. Serra Vilaró era un apas­si­o­nat de l’arque­o­lo­gia i més enda­vant també va tenir un paper cab­dal en les des­co­ber­tes de la Tàrraco romana. El cas és que el museu petit que el 1896 es va ins­tal·lar a l’edi­fici del Semi­nari, el 1909 ja neces­si­tava més espai i es va mudar als sobre­claus­tres de la Cate­dral, que con­ti­nua ocu­pant avui, a més d’altres dependències del Palau Epis­co­pal.

La Guerra Civil va treure el millor i el pit­jor de les per­so­nes en molts aspec­tes, també en el de la sen­si­bi­li­tat per l’art here­tat. El religiós va estar en el punt de mira de la revo­lució social que va des­en­ca­de­nar el cop d’estat del 18 de juliol. “En com­pa­ració amb la resta del país, en el nos­tre ter­ri­tori es van pro­duir mol­tes menys des­tros­ses. Els retau­les bar­rocs van cre­mar arreu menys aquí” i això, subrat­lla Frei­xes, va ser gràcies al comitè revo­lu­ci­o­nari de Sol­sona pre­si­dit per Fran­cesc Via­diu, que es va mobi­lit­zar ràpida­ment per pro­te­gir les obres amenaçades. Via­diu, que el 1938 seria alcalde, “tenia una gran consciència patri­mo­nial. Ell salva la col·lecció del museu”. El 1939, camí de l’exili, es va tro­bar a la Guin­gueta d’Ix amb el que seria el nou direc­tor, Antoni Llo­rens, i li va donar totes les indi­ca­ci­ons del para­dor de les obres: eren a Gine­bra, on el govern cen­tral de la República les havia fet tras­lla­dar junt amb molts altres tre­sors artístics espa­nyols i cata­lans.

A la post­guerra, el museu va incor­po­rar els seus tres con­junts de pin­tura mural medi­e­val més emblemàtics: el de Sant Pau de Cas­ser­res, el de Sant Miquel de Car­dona i, com s’ha dit, el de Sant Quirze de Pedret. Havien estat arren­cats durant el con­flicte per pre­ser­var-los de la fúria ico­no­clasta dels revo­lu­ci­o­na­ris. Es van por­tar al Museu d’Art de Cata­lu­nya i el seu direc­tor, Joan Ainaud de Lasarte, con­fi­ava que­dar-se’ls. Antoni Llo­rens, però, els hi va recla­mar i va acon­se­guir-ne la res­ti­tució. El cas de Pedret era pecu­liar: el museu de capçalera de l’art català cus­to­di­ava des dels anys vint els fres­cos de les absi­di­o­les, i aquests sí que con­ti­nuen a Bar­ce­lona. Sol­sona va recu­pe­rar les pin­tu­res de l’absis i la sor­presa que s’havia tro­bat a sota quan es van extreure: les res­tes d’uns murals pre­romànics amb dues de les imat­ges que avui són la insígnia del museu, l’Orant i el Cava­ller.

Al cre­pus­cle del fran­quisme, el museu va pas­sar una etapa difícil, amb un tan­ca­ment tem­po­ral inclòs. Però als anys vui­tanta, la sig­na­tura d’un con­veni amb la Gene­ra­li­tat li va donar un nou impuls i va per­me­tre afron­tar les obres de reforma del Palau Epis­co­pal. La muse­o­gra­fia actual és d’aquell moment, però ha enve­llit bé.

Coin­ci­dint amb el 125è ani­ver­sari s’estan fent i es faran en breu algu­nes inter­ven­ci­ons per moder­nit­zar les ins­tal·laci­ons i el dis­curs. En marxa, una nova museïtzació de la sala de Sant Quirze de Pedret, que estarà enlles­tida a finals d’any o a prin­cipi del vinent. I hi ha un pro­jecte per millo­rar l’accés, ara poc visi­ble, amb una entrada a peu de car­rer.

A curt ter­mini s’espera l’arri­bada d’una peça cedida pel MNAC, la taula gòtica Sant Pere entro­nit­zat i sis car­de­nals, pro­ce­dent pro­ba­ble­ment de Sant Miquel de Car­dona, de Pere Vall. “Les rela­ci­ons amb el MNAC són excel·lents, a través de la Xarxa de Museus d’Art”, subrat­lla Fàbre­gas. L’equip direc­tiu del Museu de Sol­sona també està apli­cant, i des de fa anys, una política de retorn d’obres als seus emplaçaments d’ori­gen, “sem­pre que les con­di­ci­ons de con­ser­vació ho per­me­tin”. El 2009, per exem­ple, a Ivorra (Segarra) van rebre el seu retaule gòtic, “una de les pri­me­res obres que havien ingres­sat al museu”. “Als seus llocs és on s’entén l’art. El museu va més enllà de les parets del Palau Epis­co­pal. Som un museu del ter­ri­tori de veri­tat”, emfa­sit­zen Frei­xes i Fàbre­gas.

El pro­grama de cele­bració de l’ani­ver­sari ja s’ha acti­vat amb el cicle de visi­tes guia­des 125, refle­xi­ons, una cons­tel·lació de mira­des per­so­nals d’experts diver­sos. La pri­mera con­vi­dada va ser, fa uns dies, la his­to­ri­a­dora de l’art Maria Gar­ganté. Fins a finals d’any, cada mes es farà un pas­seig amb, entre altres, l’escrip­tor Raül Gar­ri­ga­sait i la direc­tora del Museu d’Art de Girona Carme Clu­se­lla.

I al setem­bre hi haurà un moment fort: el dia 2 s’inau­gu­rarà una ins­tal·lació de Pere­jaume a les sales de bar­roc. Unes sales que només són un tast de l’ingent patri­moni dis­se­mi­nat per tota la zona. El 2022, ja superat l’ani­ver­sari, un altre estímul per visi­tar el museu serà l’expo­sició tem­po­ral que comis­sa­ri­a­ran Fran­cesc Miral­peix i Joan Bosch sobre la fi del bar­roc a Cata­lu­nya, que es va per­llon­gar fins a prin­cipi del segle XIX.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia