La indústria s'ensorra

Fa uns anys les mul­ti­na­ci­o­nals del món del disc van aban­do­nar Bar­ce­lona per ins­tal·lar-se a Madrid, fins al punt que els depar­ta­ment de pro­moció d'Uni­ver­sal, War­ner i Sony-BMG mal­den avui per sobre­viure a Cata­lu­nya, ara que Emi ho ha cen­tra­lit­zat tot a la capi­tal espa­nyola. Al país ja no hi queda gai­rebé ningú. La venda de Vale Music al gegant Uni­ver­sal ha dei­xat els Països Cata­lans amb un exigu 8,5% del total del pastís esta­tal, xifra que, segu­ra­ment, es man­tindrà esta­ble en els pro­pers anys si no és que les peti­tes dis­cogràfiques fan un salt enda­vant o es comen­cen a ven­dre dis­cos a dojo, cosa més aviat impro­ba­ble.

Les dades de l'Anu­ari de la música i l'espec­ta­cle als Països Cata­lans, que edita el Grup Ender­rock, són demo­li­do­res: en un any, la fac­tu­ració per venda de cedés ha cai­gut un 58,9% dins les nos­tres fron­te­res utòpiques. S'ha pas­sat de 73 mili­ons d'euros a 30 mili­ons. A l'Estat la cai­guda ha estat del 15% (de 407 a 346 mili­ons d'euros). Els únics que han man­tin­gut la torxa encesa són les empre­ses inde­pen­dents: Disc­medi, Pro­pa­ganda pel Fet, Música Glo­bal, Open, Divucsa i Bank­Rob­ber, totes mem­bres de l'Asso­ci­ació de Pro­duc­tors i Edi­tors Fonogràfics i Vide­ogràfics Cata­lans (Ape­cat), han sal­vat els mobles, ja que han cres­cut glo­bal­ment un 7% i han apu­jat en dos mili­ons d'euros la fac­tu­ració total. No obs­tant això, ningú no gosa llançar coets, ja que fa qua­tre anys la fac­tu­ració de les dis­cogràfiques inde­pen­dents va ser de 46 mili­ons d'euros.

"Tot i que tot­hom és molt crític perquè no es venen dis­cos, hem d'assu­mir d'una vegada que les regles del joc ara són unes altres i ens hem d'adap­tar als nous temps", asse­gura Marçal Lladó, de Bank­Rob­ber, un segell que té cinc anys de vida i que és al dar­rere de les noves pro­pos­tes de pop i cançó d'autor del país, com Mazoni, San­jo­sex i Gui­lla­mino.

Dis­cos i con­trac­tació
Pot­ser el model de Bank­Rob­ber, una dis­cogràfica "de pro­xi­mi­tat, amb pocs artis­tes", és el del futur. Ells han seguit el mètode de Pro­pa­ganda pel Fet, que amb onze anys al dar­rere es menja el 2% del pastís, gràcies sobre­tot a Obrint Pas, un dels pocs super­ven­des que con­serva el país. El que fan totes dues, així com Disc­medi i Música Glo­bal, és assu­mir l'artista en la seva tota­li­tat, des de l'edició del disc al mana­ge­ment. "El pano­rama és difícil, ja que la tec­no­lo­gia avança més ràpida­ment que nosal­tres, i una de les sor­ti­des que tenim és ofe­rir ser­veis glo­bals: dis­cogràfica, edi­to­rial i con­trac­tació", diu Car­les Tenesa, de Pro­pa­ganda pel Fet.

Pocs can­tants con­ser­ven encara el mànager que els porta amunt i avall. Els més joves no s'ho poden per­me­tre. I aquesta és una de les mane­res de sobre­viure dels segells petits. Una estratègia que també estan adop­tant les mul­ti­na­ci­o­nals.

En pocs anys, el nom­bre de con­certs s'ha mul­ti­pli­cat. L'any pas­sat, per exem­ple, els deu prin­ci­pals fes­ti­vals de música popu­lar van aple­gar 640.000 espec­ta­dors. Els Països Cata­lans, de fet, con­cen­tren el 40% (145 equi­pa­ments) de les sales de con­certs de l'Estat.

Aug­ment dels drets
Cata­lu­nya encara manté el lide­ratge esta­tal en empre­ses pro­mo­to­res de con­certs. Gamerco i The Pro­ject són líders. Això, de retruc, ha fet créixer la recap­tació de la Soci­e­tat Gene­ral d'Autors (SGAE): del 2005 al 2006 ha aug­men­tat un 26% als Països Cata­lans. D'això viuen la indústria i els artis­tes: dels drets i dels con­certs.

Lladó no es queixa del suport gover­na­men­tal -"no se'ls pot donar la culpa a les ins­ti­tu­ci­ons", diu-, però sí de la manca de visi­bi­li­tat de les noves músiques. "Costa que la música se senti", asse­nyala. I això en un moment en què s'edi­ten, para­do­xal­ment, més dis­cos que mai.

L'any pas­sat es van posar a les boti­gues fins a 480 tre­balls, un 7,1% més que el 2005. El que més creix són les edi­ci­ons de músiques que podrien sem­blar mino­ritàries, com el jazz i el folk, la quan­ti­tat d'enre­gis­tra­ments edi­tats dels quals s'ha doblat. Quant a la cançó d'autor, el nom­bre d'àlbums publi­cats ha aug­men­tat al vol­tant del 30%.

En aquests moments, els grups que més cedés col·loquen són Els Pets i Obrint Pas. Els pri­mers por­ten 17.500 còpies venu­des del seu Com anar al cel i tor­nar, men­tre que el Ben­vin­guts al paradís dels valen­ci­ans n'ha venut prop de 10.000. L'any pas­sat el retorn de Joan Manuel Ser­rat va limi­tar la pata­cada, així com l'últim disc de Lluís Llach. Les xifres d'aquests dar­rers [vegeu gràfic] demos­tren que els can­tau­tors con­ser­ven força tirada al país.

La indústria viu una crisi irre­ver­si­ble? Àlex Eslava, direc­tor de Disc­medi, no ho creu, i s'agafa a les dades posi­ti­ves de l'Anu­ari. "La indústria musi­cal cata­lana està crei­xent en ven­des i en diver­si­fi­cació en els tipus de pro­jec­tes. Cada cop és més oberta a rep­tes nous, seguint la tendència actual que hi ha en el mer­cat dis­cogràfic arreu del món, on la fle­xi­bi­li­tat de la indústria inde­pen­dent per­met que s'adapti millor a la rea­li­tat musi­cal", asse­gura.

Eslava tira la pedra més amunt i, segu­ra­ment, l'encerta en cons­ta­tar que la dava­llada gene­ral és con­seqüència d'altres coses, sobre­tot d'un "canvi de cos­tums en l'hàbit del con­su­mi­dor". "El pro­blema és que el CD actu­al­ment ha de com­par­tir espai de mer­cat amb pro­duc­tes d'oci com són els vide­o­jocs, les pel·lícules i els espec­ta­cles en viu", afe­geix.