A la recerca del plaer perdut

L’Emma­nu­e­lle d’Audrey Diwan no viatja a Tailàndia vivint-hi experiències sexu­als que Just Jaeckin va fil­mar, amb una estètica lle­pada de postal, exhi­bint el cos de Syl­via Kris­tel per al plaer mas­culí. Reen­car­nat en Noémie Mer­lant, omni­pre­sent en el film a com­pe­tició que ha inau­gu­rat el fes­ti­val de cinema de Sant Sebastià, el per­so­natge es des­plaça al Hong Kong actual per motius de feina, però emprendrà una recerca del plaer que sem­bla haver per­dut: no només el sexual, sinó el de la vida mateixa. Aquesta Emma­nu­e­lle tre­ba­lla com a con­tro­la­dora d’un grup empre­sa­rial que, pels seus interes­sos, pretén que faci un informe des­fa­vo­ra­ble de la direc­tora (inter­pre­tada per Naomi Watts) d’un hotel de luxe a Hong Kong: pot retro­bar el plaer en la mesura que, en relació amb diver­sos per­so­nat­ges que li fan de mirall i a la vegada sem­blen pro­ducte de la seva fan­ta­sia, s’alli­bera de la funció que ha assu­mit dins del sis­tema capi­ta­lista.

En roda de premsa a Sant Sebastià, Audrey Diwan ha decla­rat que, sense tenir pre­sent la pel·lícula de Jaeckin, ha par­tit de la novel·la ori­gi­nal, sig­nada amb el pseudònim d’Emma­nu­e­lle Arsan, per plan­te­jar-se de quina manera abor­dar l’ero­tisme des d’una pers­pec­tiva actual i com a dona. La seva opció és ama­gar més que mos­trar per tal de con­vi­dar l’espec­ta­dor a la ima­gi­nació i també a pro­jec­tar-se en Emma­nu­e­lle: què ens diu el per­so­natge, atra­pat en un hotel con­ver­tit pràcti­ca­ment en l’únic esce­nari de la pel·lícula, sobre el fet de viure en el món con­tem­po­rani seguint unes pau­tes que, a la recerca de l’èxit o acor­dant-se al que s’espera de nosal­tres, duen a la insa­tis­facció i a la pèrdua del plaer.

Com en el cas de L’esde­ve­ni­ment (2021), la pel·lícula ante­rior d’Audrey Diwan, tot passa pel cos de la pro­ta­go­nista. Però si l’adap­tació de la novel·la homònima d’Annie Ernaux, que hi relata el seu pati­ment per avor­tar d’una manera forçosa­ment clan­des­tina a la França dels últims sei­xanta, és una explo­ració en el dolor, la seva Emma­nu­e­lle ho és en el plaer o, més aviat, en les difi­cul­tats d’arri­bar-hi. Això s’expressa a través del per­so­natge, que, al prin­cipi, tot ho fa de manera mecànica i sense satis­facció, com­pre­sos els actes sexu­als; però també amb una estètica que va evo­lu­ci­o­nant de la fre­dor a una certa cali­desa. El resul­tat és una pel·lícula interes­sant per allò que es pro­posa i d’alguna manera acon­se­gueix pel que fa a una dife­rent repre­sen­tació de l’ero­tisme a través de la recerca d’una dona del seu plaer. Tan­ma­teix, té alguna cosa d’avor­rida. Pot­ser perquè els habi­tants de l’hotel de luxe no resul­ten atra­ients. O pot­ser per alguna cosa que, al cap­da­vall, també és interes­sant: con­tra­diu les expec­ta­ti­ves sobre una pel·lícula eròtica fugint-ne dels clixés.

La 72 edició del fes­ti­val de cinema, doncs, ha començat amb una nova Emma­nu­e­lle. També ho farà, a la sessió de la inau­gu­ració ofi­cial, amb la con­cessió de l’honorífic Premi Donos­tia a Javier Bar­dem; amb la posada en marxa de les sec­ci­ons Nous direc­tors i Zabal­tegi, on s’hi pro­jec­ten les pel·lícules menys con­ven­ci­o­nals o posem-hi que expe­ri­men­tals, de les Per­les pre­sen­ta­des abans en altres fes­ti­vals (com ara Emi­lia Pérez, Anora i La llum que ima­gi­nem, tri­om­fa­do­res a Canes) i de la retros­pec­tiva Itàlia vio­lenta, que, sobre el cinema policíac italià que en molts casos també és polític, s’enceta ni més ni menys que amb Osses­si­one, la pri­mera pel·lícula de Luc­hino Vis­conti.