la crònica
Museu del Disseny, una decepció més
He sortit sentint-me estafat d’un cinema, d’un restaurant o d’un concert, però mai m’havia passat en un museu. Ara ja no podré dir el mateix perquè ho vaig experimentar fa uns dies després de visitar l’exposició Matter Matters. Dissenyar amb el món, comissariada per l’arquitecta Olga Subirós al Museu del Disseny. He llegit alguna crítica en què es manifesta que la mostra és magnífica i amb un treball molt acurat per part de la comissària. És innegable que Subirós s’hi ha deixat la pell, que és allò que s’espera d’algú que treballa i cobra per fer-ho, però una altra cosa és que el resultat sigui excel·lent. No és el cas, penso. I la responsabilitat del fiasco cal traslladar-la al director del Disseny Hub, José Luis de Vicente, i al responsable de la deriva museològica de la institució, que és l’Ajuntament de Barcelona.
L’exposició traeix l’esperit del museu, desnaturalitza el projecte museològic i va en contra de la lògica disciplinària inherent a moltes de les peces que s’hi mostren, en concret, les d’èpoques pretèrites. Es tracta d’un problema institucional i polític del qual se n’ha parlat prou els darrers mesos i en el qual no insistiré. L’error és haver transformat un museu amb col·leccions històriques en una cosa que ni els actuals responsables saben què vol ser. Hi veig desconeixement i manca de respecte no només per les persones que havien construït aquestes col·leccions i els quatre museus que les hostatjaven, sinó també per la disciplina que s’encarrega en major mesura del seu estudi, que és la història de l’art.
Entre els aspectes positius de l’exposició hi ha els temes dels quals s’ocupa, l’extractivisme, l’explotació abusiva de recursos naturals, la contaminació i els reptes que el disseny té davant aquests problemes que afecten el planeta. És una mostra de tesi política i això és de valorar, perquè els museus també són espais de combat polític, malgrat que molts pensin que no és així. El discurs que pot llegir-se als textos de sala és clar i nítid, i s’hi veuen reflectits els idearis polítics de l’entorn dels Comuns, fins i tot amb cites explícites a alguns dels seus referents ideològics, com Paul B. Preciado. Hi apareixen també esments a l’esclavisme i el colonialisme, recurrents sempre en aquest espai polític.
Un altre tema és si el museu està en condicions d’abordar discursos d’aquest tipus. Convé recordar que el seu fons està integrat per uns 80.000 objectes, mentre que l’exposició en mostra 709 (el conjunt del museu n’exhibeix uns 2.000). El problema rau en el fet que no disposa d’una exposició permanent, un mal que s’arrossega des de la inauguració del 2014. Des d’aleshores fa exposicions temporals de llarga durada que, a la vista de la transcendència i importància de les col·leccions, no és la millor tria des del punt de vista museològic. Amb un edifici que va costar 100 milions d’euros i que té metres i més metres desaprofitats i sense utilitat, l’opció tradicional d’un museu d’arts decoratives a la manera del Victoria & Albert Museum de Londres hauria estat més rendible. Avui el que tenim no és només un museu amb 78.000 peces amagades, sinó un museu que no explica temes bàsics que hauria d’explicar a partir de les seves col·leccions. Perquè aquesta és una premissa fonamental de qualsevol museu, parlar d’allò que té i fer-ho a l’exposició permanent des d’un punt de vista general per, després, poder encetar discursos més focalitzats a les temporals. El dilema apareix quan no tens una exposició permanent i et saltes tota la tradició museològica del país, com si cada dia poguessin descobrir-se mediterrànies.
Un dels principals problemes de l’exposició Matter Matters és que el museu desnaturalitza la col·lecció i li fa parlar una llengua que no és la seva. Les arquetes d’època gòtica no diuen res d’elles mateixes, dels seus usos o dels rituals nupcials que amaguen algunes. Els teixits medievals tampoc i, fins i tot, ens permetem el luxe de tenir peces de rellevància internacional dormint al magatzem, com el Penó romànic de sant Ot. La llista de greuges seria interminable perquè, de fet, gairebé la totalitat dels objectes històrics es presenten de manera descontextualitzada i es fan servir, sempre en negatiu i criminalitzant-los, per parlar de l’explotació indiscriminada de recursos naturals. En canvi, les peces de disseny actual es posen com a exemple de bones pràctiques. El criteri s’aplica, a més, a partir d’anàlisis presentistes, sempre poc recomanables en l’estudi del passat.
Ho veiem també en el cas dels ivoris i el carei, que s’empren (només) per parlar de colonialisme i esclavitud, o les fustes nobles del mobiliari, que serveixen (només) per introduir discursos d’explotació natural. No em semblarien pas malament aquests relats si prèviament el museu fes el que ha de fer a l’exposició permanent, cosa que no fa perquè no en té. El tracte que han rebut els objectes històrics recorda aquells llibres d’història en què el text va per una banda i les imatges, normalment obres d’art, per una altra, perquè s’agafa un discurs preconcebut i es mira d’il·lustrar-lo amb allò que es té a l’abast. El resultat és una dissociació en què la història de l’art és utilitzada només com a recurs gràfic, una mena de síndrome de l’àlbum de cromos. A l’exposició vaig tenir aquesta sensació contínuament, amb casos flagrants com quan s’empren tres salseres ceràmiques d’Alcora del XVIII amb representacions de xais per parlar de la producció actual de llana ecològica a Collserola i de la col·laboració entre humans i ovelles. En canvi, enlloc queda explicat que la d’Alcora va ser una de les manufactures ceràmiques més rellevants del seu temps. És un mer exercici formalista i superficial que evidencia la dificultat de lligar les col·leccions històriques amb determinats discursos actuals. En definitiva, les peces queden subjugades, esclavitzades, per la tesi expositiva de la comissària.
Es detecten també errors greus que qüestionen la tesi de l’exposició, com quan es parla de l’explotació de l’alabastre en la societat actual i s’explica el gran impacte ambiental de no aprofitar les pedreres locals. Es posa com a exemple de bones pràctiques el llum de taula Zeleste de Santiago Roqueta i Àngel Jové, del 1973, però no es té en compte que a Catalunya s’explota alabastre del país des del segle XIV, amb la qual cosa se’ns vol fer passar bou per bèstia grossa amb l’argument que la contemporaneïtat i el disseny estan sempre per sobre dels segles pretèrits.
El punt màxim d’indignació vaig experimentar-lo en l’àmbit en què s’exposa la ceràmica. El text que l’encapçala parla d’explotació sense control dels recursos naturals i del “pensament binari que separa els subjectes de la natura, els objectes dels subjectes, allò animat d’allò inanimat, allò natural d’allò artificial”. En un pany de paret de forma acumulativa i poc racional s’exposen 150 peces catalanes, valencianes, castellanes, europees i orientals que van des del segle XIII fins al XX, i l’única informació que se’n dona és una breu fitxa tècnica de cadascuna. Res es comenta sobre les societats o els centres productors que les van crear, ni del seu ús. En canvi, es pretén evidenciar que “Tot està fet de matèria i tot està intraconnectat”, a la vegada que mostrar la representació del medi ambient en la ceràmica “per contrastar amb la presentació de l’entorn urbà en emergència climàtica, canviant en temps real, des del balcó del museu”. Vaig estar temptat de llençar-me per aquest balcó simbòlic, perquè no em podia creure que una de les principals col·leccions de ceràmica del món, amb 22.000 peces i que no fa tants anys tenia a la ciutat un museu per a ella sola, hagi quedat reduïda a unes poques peces en una paret i a un discurs tan pobre i buit. En resum, tot plegat, una gran decepció.
*Universitat de Lleida. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.