Reimaginar artísticament la realitat

“A Catalunya hi ha molta producció documental perquè hi ha una tradició de molts anys i una indústria ben organitzada. Però també es nota que, en comparació amb el documental europeu, els pressupostos són més reduïts.” Maria Colomer, codirectora artística del DocsBarcelona i responsable de programació del festival, resumeix així la fortalesa i una de les debilitats del gènere del documental cinematogràfic a Catalunya.

El 8 de maig s’inaugura la 28a edició del Docs Barcelona. Quaranta-nou llargmetratges documentals, més d’una quarta part dels quals són de producció catalana (tretze), es projectaran entre el 8 i el 18 de maig al CCCB i altres seus del festival. És simptomàtic que un certamen especialitzat s’acosti a la trentena edició, i ho faci, a més, amb una programació potent i un vessant industrial consolidat. Èric Motjer, l’altre director artístic del DocsBarcelona i responsable de la part professional i industrial del certamen, subratlla, també amb matisos, la importància del documental a Catalunya: “Se’n produeix molt en comparació amb la resta de l’Estat espanyol, és el punt d’Espanya on hi ha més força de la indústria documental. A França, però, ens guanyen de pallissa, com en tot, en cinema. Tenen molts més recursos per al cinema i per als festivals.”

El DocsBarcelona té molt a veure amb el desenvolupament del documental a Catalunya. El festival, que compta ara amb aquests joves directors després de ser dirigit durant molts anys per Joan Gonzàlez, ha impulsat el documental al llarg de gairebé tres dècades. Però no és l’únic, com explica Maria Colomer: “Un festival sol no aconsegueix revitalitzar un ecosistema. Hi ha d’haver una conjunció entre el festival com a espai de desenvolupament i exhibició, les administracions com a espai de suport i finançament en les diferents fases i una televisió pública forta que hi doni suport.” Sense això, “és gairebé impossible estructurar un sector”, però és evident que el DocsBarcelona “hi juga un paper clau, com també el juguen, i potser encara més, les administracions i la televisió pública”.

Èric Motjer destaca també el paper de la televisió pública catalana: “Aquí TV3 també ha jugat un paper clau –comenta–. Ha contribuït a esborrar una mica la frontera entre el periodisme i el documentalisme, també en el bon sentit. Hi ha molts projectes o documentals que han anat en aquesta línia. De fet, una de les conferències que organitzem aquest any en el Docs parla d’aquest tema. A partir d’un cas d’estudi del projecte del Raül Gallego per a 3Cat, abordarem quina és la frontera entre periodisme i documentalisme i com es produeix aquesta conversió de gent que ha treballat històricament en periodisme cap al documentalisme, que en aquest cas és la representació o la reimaginació artística d’uns fets reals.”

TV3 i la Generalitat han ajudat a convertir Barcelona en el que Joan Gonzàlez anomenava “la capital del documental del sud d’Europa”. Èric Motjer i Maria Colomer comparteixen aquest balanç optimista, encara que ho expressin amb altres paraules: “Els últims anys hi ha hagut molts festivals arreu d’Europa que han explosionat en sentit positiu i han esdevingut punts de referència –comenta Èric Motjer–. Crec que la situació de Barcelona ha estat especialment beneficiosa per al festival per diverses raons: és una ciutat mediterrània i històricament hem rebut pel·lícules i projectes del nord i del sud del Mediterrani. El festival va néixer amb una vocació europea molt clara, va ser cofundat per Tue Steen Müller, que és danès. I, al mateix temps, crec que el vincle històric amb Llatinoamèrica també ha fet que molts directors i productors, quan pensen a coproduir un documental a Europa, pensin en el DocsBarcelona com a porta d’entrada, com a espai de connexió amb el sector europeu. Crec que tot això junt ha fet que el festival s’hagi pogut mantenir 28 edicions i hagi arribat a aquest punt amb bona salut.”

Un diagnòstic de bona salut extensible al sector, com hem comentat. “Tretze produccions catalanes en el DocsBarcelona d’un total de 49 és més d’una quarta part –diu Maria Colomer–. És per aquesta idea que tenim en el Docs de ser un espai per a la producció catalana per mostrar la feina, compartir-la, crear audiències i donar-li el màxim suport per poder viatjar.”

Èric Motjer destaca com “un valor molt gran que té el festival” el fet que “aconsegueix assistir els projectes en totes les fases de producció”. “Això significa que, si tens un projecte en desenvolupament, el Docs pot ser un lloc on trobis suport inicial. Si tens un projecte en producció o postproducció, també l’ajuda amb sessions de pitching [presentacions a productors per aconseguir finançament] i trobades amb professionals. I finalment, si has acabat una pel·lícula, el festival també és una finestra perquè sigui estrenada.” Creu que “és important reconèixer la voluntat que hi ha hagut des de les administracions perquè això sigui així, una voluntat de crear laboratoris i suport que vagi més enllà de l’exhibició, que estigui també en les fases inicials de les produccions”. Els fruits de tota aquesta feina són evidents: “Jo crec que, pel que veiem en els projectes que arriben i els premis Gaudí, el documental està creixent. Es produeix molt, i més encara si es té en compte el teixit industrial que hi ha a Catalunya.”