Crítica
dansa
Amor defraudat
Es presenta un estudi sobre l'amor total, el que ens envolta cada dia en converses, publicitat i consum, simbolitzat en una poma verda, del tipus Granny Smith, aquestes que tenen la pell d'un verd fluorescent acompanyat per un gust àcid a cada queixalada; molt visual però poc plaent, en definitiva, com l'Apple love, d'Iker Gómez.
La mateixa sensació de quan la fruita que has comprat no surt bona, o de quan, en una mossegada massa ansiosa, t'enganxes la llengua: l'espectacle no deixa satisfet malgrat el desplegament de mitjans que hi ha invertit i, encara més frustrador, al costat d'una declaració d'intencions d'allò més interessant. El coreògraf i promotor cultural integrat a la plataforma d'Âreatangent domina moltes eines de l'escena, i tota la creació videogràfica i sonora originals, que juguen un paper important en l'obra, tenen una factura hiperprofessional. També els intèrprets fan un paper boníssim, amb entrega i amor absoluts.
L'escena del duet que parodia una telenovel·la sud-americana en duplicat (gravada i en directe) és genial, com també ho és la gravació de la tonada enganxosa i sentimental que canten una sèrie de col·laboradors anònims des de la seva webcam. En ambdues ocasions, Iker Gómez demostra una capacitat d'abordar el mateix tema de l'amor des de focus i punts molt diferents, i, per tant, una gran riquesa expressiva i conceptual.
Però en canvi, hi ha alguns problema de ritme en algunes parts i en la manera d'articular el conjunt en base a cortines de vídeo que allarguen el temps sense fer-lo sucós. Així, les pomes escampades pel terra no giren en la direcció de la crítica que s'esperaria, ni ens endolceixen el cor i el paladar.
