Amor defraudat

Es pre­senta un estudi sobre l'amor total, el que ens envolta cada dia en con­ver­ses, publi­ci­tat i con­sum, sim­bo­lit­zat en una poma verda, del tipus Granny Smith, aques­tes que tenen la pell d'un verd flu­o­res­cent acom­pa­nyat per un gust àcid a cada quei­xa­lada; molt visual però poc pla­ent, en defi­ni­tiva, com l'Apple love, d'Iker Gómez.

La mateixa sen­sació de quan la fruita que has com­prat no surt bona, o de quan, en una mos­se­gada massa ansi­osa, t'engan­xes la llen­gua: l'espec­ta­cle no deixa satis­fet mal­grat el des­ple­ga­ment de mit­jans que hi ha inver­tit i, encara més frus­tra­dor, al cos­tat d'una decla­ració d'inten­ci­ons d'allò més interes­sant. El coreògraf i pro­mo­tor cul­tu­ral inte­grat a la pla­ta­forma d'Ârea­tan­gent domina mol­tes eines de l'escena, i tota la cre­ació vide­ogràfica i sonora ori­gi­nals, que juguen un paper impor­tant en l'obra, tenen una fac­tura hiper­pro­fes­si­o­nal. També els intèrprets fan un paper boníssim, amb entrega i amor abso­luts.

L'escena del duet que paro­dia una tele­no­vel·la sud-ame­ri­cana en dupli­cat (gra­vada i en directe) és genial, com també ho és la gra­vació de la tonada engan­xosa i sen­ti­men­tal que can­ten una sèrie de col·labo­ra­dors anònims des de la seva web­cam. En amb­dues oca­si­ons, Iker Gómez demos­tra una capa­ci­tat d'abor­dar el mateix tema de l'amor des de focus i punts molt dife­rents, i, per tant, una gran riquesa expres­siva i con­cep­tual.

Però en canvi, hi ha alguns pro­blema de ritme en algu­nes parts i en la manera d'arti­cu­lar el con­junt en base a cor­ti­nes de vídeo que allar­guen el temps sense fer-lo sucós. Així, les pomes escam­pa­des pel terra no giren en la direcció de la crítica que s'espe­ra­ria, ni ens endol­cei­xen el cor i el pala­dar.