La casa embruixada

Sovint el cinema que sem­bla més difícil de veure en rea­li­tat és extre­ma­da­ment fàcil. I no hi ha res més sen­zill, en aquest sen­tit, que veure aquesta segona pel·lícula de José María de Orbe per com­pro­var-ho. Si la dis­po­sició de l'espec­ta­dor és bona, l'experiència serà enllu­er­nant, perquè Aita, en el fons, podria ser mol­tes coses, des d'un conte de fan­tas­mes fins a un film expe­ri­men­tal, pas­sant per una explo­ració de la memòria col·lec­tiva i indi­vi­dual.

El per­so­natge prin­ci­pal és una casa, un gran caserío al bell mig del País Basc, en què el guarda i el mossèn del poble con­ver­sen sobre apa­ri­ci­ons i llums estra­nyes, com si aquell espai estigués embrui­xat. En un segon nivell, les intuïcions dei­xen pas a con­ver­ses sobre el pas­sat i els fan­tas­mes que encara pul·lulen per la casa. Al final, tot esdevé una pas­se­jada fas­ci­nant per les tex­tu­res, els colors, els llums i les ombres d'aque­lles parets, racons i sos­tres, per bus­car què s'amaga dar­rere de les apa­ren­ces.

És cert que Orbe –que ja ens havia sorprès amb La línea recta, una crònica natu­ra­lista també amb vocació més aviat abs­tracta– per moments sem­bla esclau d'algu­nes influències que li pesen massa, com el cinema d'Erice o el de Guerín. I també, que algu­nes de les seves solu­ci­ons de vega­des són exces­si­va­ment mecàniques, pre­vi­si­bles. Però la força que mos­tra a l'hora de fil­mar colors i for­mes, sigui a la manera d'un diàleg o de sim­ple tes­ti­moni, acon­se­gueix que aquesta sin­gu­lar pel·lícula i assaig vagi més enllà d'això i ens des­co­breixi un cine­asta dels de debò, un pin­tor de la llum. Per això, Aita pot entu­si­as­mar tant als amants del gènere fantàstic com als de l'art con­tem­po­rani.