Cultura

Quadern de cinema

El British Film Institute dedica un cicle al cinema espanyol de la Transició, mentre la indústria travessa una setmana de passos en fals

Transició i autodestrucció

Negar la possibilitat del Goya als menors de 16 anys és, d'entrada, un lleig a Marina Comas i Francesc Colomer

La pròxima set­mana acaba al BFI South­bank el cicle Good Mor­ning, Fre­e­dom! Spa­nish Cinema After Franco que ha orga­nit­zat el Bri­tish Film Ins­ti­tute i que, com a acti­vi­tat com­ple­mentària, també ha estre­nat a dife­rents cine­mes del Regne Unit una còpia nova de Cría cuer­vos (1975), pel·lícula que els pro­gra­ma­dors con­si­de­ren el gran para­digma del canvi de sen­si­bi­li­tat expe­ri­men­tat pel cinema de l'Estat espa­nyol entre la mort del dic­ta­dor i la con­so­li­dació de la democràcia a final dels vui­tanta. Hi ha diver­sos detalls interes­sants en el cicle, com la inclusió d'un títol que aquí tenim mig obli­dat, però que, en el seu moment, va ser tan hete­ro­dox i relle­vant com El ana­co­reta (1977), de Juan Estel­rich, o la rei­vin­di­cació d'una figura que encara fa arru­far el nas a molts experts locals: Eloy de la Igle­sia, l'equi­va­lent en la Tran­sició del que els anglo­sa­xons ano­me­na­rien un exploi­ta­tion film-maker.

De la Igle­sia va ser una figura que des­a­fi­ava tota taxo­no­mia: sí, les seves eren pel·lícules de cinema de barri, que volien satis­fer els bai­xos ins­tints de l'espec­ta­dor, però que van optar per tren­car els tabús més incòmodes de l'època –el ter­ro­risme, l'homo­se­xu­a­li­tat–, al mateix temps que, a cops de sen­sa­ci­o­na­lisme i una estra­nya poètica de mau­dit d'extra­radi, cons­truïen una mena d'auto­bi­o­gra­fia deli­rant del seu cre­a­dor, un indi­vidu de radi­cal com­promís ideològic, homo­se­xual, heroïnòman i abso­lu­ta­ment irre­pe­ti­ble. El dipu­tado (1978) és la pel·lícula esco­llida pels pro­gra­ma­dors per repre­sen­tar la importància del tre­ball d'Eloy de la Igle­sia dins del període: un títol que, en el seu moment, alguns van voler des­xi­frar gai­rebé en clau de roman à clef i que posava el dit a la nafra de les limi­ta­ci­ons d'una democràcia on els mem­bres de la classe política podien lluir la seva tot just con­que­rida iden­ti­tat ideològica, però encara havien d'ama­gar la seva iden­ti­tat sexual.

Al número de juliol de la revista Sight & Sound, Paul Julian Smith, un dels grans experts britànics en cinema espa­nyol, dedica un arti­cle al cicle del Bri­tish Film Ins­ti­tute i ima­gina un futur paral·lel: un cinema de la Tran­sició on el que s'hagués aca­bat afir­mant com a model domi­nant no fos l'obra d'Almodóvar, sinó l'obra pos­si­ble d'un Zulu­eta post-Arre­bato (1980). El crític dis­cu­teix els res­sons opti­mis­tes del nom del cicle –Good Mor­ning, Fre­e­dom!– i remarca, amb els exem­ples de Zulu­eta i De la Igle­sia a la mà, que els vents de lli­ber­tat que van arri­bar amb la mort del dic­ta­dor van incloure també “la lli­ber­tat d'esco­llir l'auto­des­trucció”.

Men­tre els angle­sos han estat gau­dint de les ambi­valències del cinema de la Tran­sició, aquí la indústria cine­ma­togràfica ha vis­cut una set­mana una mica moguda: les xifres de recap­tació a l'estran­ger han estat objecte d'una nota ofi­cial tri­om­fa­lista que els diver­sos mit­jans han traduït al llen­guatge del fracàs –una cai­guda del 37%–; ha cir­cu­lat una carta a l'ICAA del pro­duc­tor Xavier Cata­fal que con­vida a recor­dar, res­pecte al sis­tema de sub­ven­ci­ons, aque­lla famosa frase sobre la dona del Cèsar, i l'Acadèmia ha deci­dit negar la pos­si­bi­li­tat del Goya als menors de 16 anys; fet que, d'entrada, és tot un lleig a Fran­cesc Colo­mer, Marina Comas i a tots els intèrprets menors que, fins ara, havien rebut el premi amb total merei­xe­ment. En vista de tot això, un pot pen­sar que l'auto­des­trucció no era patri­moni dels enfants ter­ri­bles de la Tran­sició, sinó un com­po­nent que el cinema de l'Estat espa­nyol por­tava en el seu mateix ADN. Per sota de tanta auto­des­trucció ofi­cial, cal con­fiar que els espe­rits d'Iván Zulu­eta i Eloy de la Igle­sia con­tinuïn ins­pi­rant per­du­ra­bles insub­mis­si­ons cre­a­ti­ves.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.