Cinema al límit

Això de la “core­o­gra­fia de la violència” no és tan sen­zill com sem­bla. Recordo quan John Woo va esde­ve­nir l'heroi d'aquesta figura d'estil a l'hora de fil­mar i mun­tar esce­nes de lluita o trets. Què se n'ha fet d'ell? És igual, sem­pre hi ha algú dis­po­sat a seguir els camins que van obrir cine­as­tes com Kuro­sawa o Peckin­pah. La llarguíssima part final de 13 ase­si­nos vol ser una posada al dia d'aquest tema: una bata­lla ina­ca­ba­ble fil­mada amb impe­ca­ble vir­tu­o­sisme i grans dosis de sang i fetge. La core­o­gra­fia es trans­forma gai­rebé en una per­for­mance d'art con­tem­po­rani, en un pai­satge abs­tracte i des­hu­ma­nit­zat.

I aquí està el pro­blema de la pel·lícula de Takashi Miike, o pot­ser no. Ho dic perquè si ha vol­gut fer un home­natge a deter­mi­nat clas­si­cisme japonès ha acon­se­guit més aviat una fotocòpia fidel, massa fidel, que no deixa espai per a la sor­presa. I quan aquest clas­si­cisme intenta ser con­tem­po­rani, la distància que imposa a l'espec­ta­dor ens fa retor­nar als pit­jors vicis del seu cinema: l'exhi­bi­ci­o­nisme, l'excés per l'excés, sense refle­xi­o­nar-hi. L'enfron­ta­ment entre aques­tes dues tendències, en canvi, dóna lloc a la recre­ació d'un uni­vers d'autòmats que de vega­des es torna fas­ci­nant, com una natura morta.

Si 13 ase­si­nos té alguna gràcia, doncs, no és per l'home­natge a Els set samu­rais o al cinema de Kudô Eichi, ni per la pul­cri­tud de la seva estruc­tura –apa­rició d'un dolent en apa­rença imba­ti­ble, for­mació del grup que s'hi enfron­tarà, lluita final–, sinó per anun­ciar un cinema que ve de l'huma­nisme i esdevé abso­lu­ta­ment des­hu­ma­nit­zat, objecte de mer reco­nei­xe­ment pel cinèfil apli­cat. En lloc de pro­cla­mar la super­vivència dels mites, anun­cia la mort d'una tra­dició. O millor, el seu assas­si­nat.