Perdre's a la pantalla

Les pel·lícules amb imat­ges digi­tals solen obrir debats, gai­rebé sem­pre estèrils, sobre la rea­li­tat o vir­tu­a­li­tat del món con­tem­po­rani i com s'ha de repre­sen­tar al cinema. Black hea­ven no va exac­ta­ment per aquest camí. Més val fer atenció a una pro­posta que, par­lant de la relació entre la vida que vivim i aque­lla que voldríem viure, comença com una comèdia juve­nil, la crònica d'un estiu on tots els des­co­bri­ments són pos­si­bles, i acaba com un refre­git de David Lynch i qual­se­vol film ori­en­tal de gènere. Gilles Marc­hand, el direc­tor, va gua­nyar un cert pres­tigi amb Qui a tué Bambi? –a més de ser el coguio­nista de Harry, un amigo que os qui­ere, de Domi­nik Moll, aquí també coau­tor del lli­bret–, així que podem par­lar d'una certa tendència del cinema francès d'uti­lit­zar el gènere per a dis­cur­sos amb una certa substància.

El títol ori­gi­nal és L'autre monde, i això ja dóna pis­tes. El que abans s'iden­ti­fi­cava amb el més enllà ara és un joc d'ordi­na­dor on suc­ce­ei­xen coses –i apa­rei­xen dones– que ens pro­por­ci­o­nen una altra dimensió del que podria ser allò sublim des d'una pers­pec­tiva romàntica. Un jove s'ena­mora per­du­da­ment d'aquest arque­tip, que es per­fila a par­tir d'una noia real, i es veu immers en un labe­rint inex­tri­ca­ble ple de per­so­nat­ges sinis­tres i mirat­ges men­ti­ders. Com veieu, el punt de par­tida és prou sug­ge­ri­dor com per donar lloc a una pel·lícula per­tor­ba­dora i fosca. No és la intenció de Marc­hand, i això és alhora la seva millor aposta i la pit­jor elecció: Black hea­ven és dife­rent i intri­gant, però també s'enrosca sobre si mateixa fins por­tar-nos a llocs que ja conei­xem massa bé.