A través de la nit

Estra­nya, ombrívola, astuta comèdia amb apa­rença ino­fen­siva i rere­fons més aviat negre, El can­guro és el dar­rer tre­ball de David Gor­don Green, fins fa poc cone­gut per ser l'artífex de pel·lícules sen­si­bles i deli­ca­des (George Was­hing­ton, Under­tow) i ara reci­clat en artesà d'aquest tipus de pro­duc­tes, com ja va demos­trar amb la nota­ble Super­fu­ma­dos. Aquí és Jonah Hill que reprèn el tes­ti­moni de Seth Rogen per eri­gir-se en cen­tre al vol­tant del qual gira tot un uni­vers d'éssers des­val­guts i/o inqui­e­tants, tot això ambi­en­tat en l'espai d'una nit esbo­jar­rada. Hill, el típic imma­dur, l'arque­tip de la nova comèdia ame­ri­cana, ha de cui­dar de tres nens i alhora acon­se­guir cocaïna per a la noia que li agrada,natu­ral­ment sense cap garan­tia que ell li agradi a ella. I és així com un esquema de comèdia infan­til esdevé una pro­posta molt mésper­versa, per molt que el seu desen­vo­lu­pa­ment la retorni a un cert ordre.

El millor de tot és la con­cisió i el ritme fèrri­a­ment sos­tin­gut que Green aplica a la funció. Tot passa en unes hores, que en la pan­ta­lla són menys de 90 minuts. I l'enca­de­na­ment de cir­cumstàncies, de cau­ses i efec­tes, obe­eix a una lògica de l'absurd tan impla­ca­ble com hila­rant. En aquest con­text, ningú surt ben parat: els nens són insu­por­ta­bles, però perquè el seu entorn els ha fet així; i els pares encara són més irres­pon­sa­bles que el per­so­natge de Hill, que final­ment arriba a una mena d'ines­pe­rada redempció. No negaré que les solu­ci­ons són de vega­des massa fàcils, els gags pas­sats de rosca i el con­junt pot­ser dese­qui­li­brat. La qual cosa no treu, però, que El can­guro sigui un repàs d'un model social devas­tat molt més efi­ci­ent que pel·lícules pre­sump­ta­ment més com­pro­me­ses.