Trobada de família a la Bretanya

A l'estiu del 1979, hi havia l'amenaça que l'Sky­lab (nom de la pri­mera estació espe­cial que, l'any 1973, els EUA van posar en òrbita) caigués damunt de la Terra, cosa que, sense pro­vo­car danys humans i mate­ri­als en des­in­te­grar-se pràcti­ca­ment tot l'arte­facte a l'atmos­fera, va ocórrer en un lloc d'Austràlia i no a la costa de Bre­ta­nya, tal com temen alguns dels per­so­nat­ges de la ter­cera pel·lícula diri­gida per Julie Delpy, l'actriu i també can­tant sem­pre més asso­ci­a­ble, i per això digne de tenir-ne memòria, al Blanc de Kies­lowski i a dues pre­ci­o­ses comèdies sen­ti­men­tals i gene­ra­ci­o­nals (Abans de l'albada i Abans del cap­ves­pre) de Ric­hard Link­la­ter. El cas és que després d'imi­tar aquest cine­asta nord-ame­ricà a Dos dies a París i d'aven­tu­rar-se amb La com­tessa a bio­gra­fiar la vam­pi­ressa Erzsébet Bart­hory, Julie Delpy apro­fita l'amenaça de l'Sky­lab per con­tex­tu­a­lit­zar i posar en escena la (re)tro­bada d'una extensa família en una casa a la Bre­ta­nya a propòsit de l'ani­ver­sari d'una àvia.

A par­tir de l'evo­cació d'una dona que, pas­sats els anys i arran d'un nou viatge a la Bre­ta­nya, recorda aque­lla tro­bada que va suc­ceir quan ella era una nena, la família de classe mit­jana que pre­senta Delpy, que també és una de les intèrprets, posa en evidència les seves diferències i emer­geix una tensió entre naci­o­na­lis­tes dre­tans i esquer­rans post-68, els diver­sos punts de vista sobre la rea­li­tat social. També s'apunta el racisme de part de la família. Delpy, però, vol fer una comèdia ama­ble, en què els adults dis­cu­tei­xen, però fan acu­dits d'un gust a vega­des dubtós, els ado­les­cents inten­ten no avor­rir-se i els nens juguen i fins des­co­brei­xen el sexe o s'ini­cien en l'amor.

Tot vol ser ama­ble i simpàtic, però adqui­reix un caràcter cos­tu­mista que no li fa pren­dre volada. Tan­ma­teix, hi ha la presència entra­nya­ble i prou diver­tida de dues velles actrius: Ber­na­dette Lafont, que va començar amb Truf­faut, i Emma­nu­e­lle Riva, que ho va fer amb Res­nais, que apor­ten alguna cosa espe­cial només pel fet de ser-hi.