Els límits de la sofisticació

El cine­asta danès Nic­ho­las Win­ding Refn va acon­se­guir amb Drive con­ver­tir-se en un autor de culte. Sólo Dios per­dona era espe­rada al dar­rer fes­ti­val de Canes com un pas enda­vant més a la seva car­rera, com un dinàmic thri­ller fruit de l'asso­ci­ació entre Win­ding Refn i l'actor Ryan Gos­ling. La pel·lícula va gene­rar una certa decepció. Pro­ba­ble­ment perquè Sólo Dios per­dona és una pel·lícula que té una posada en escena que se situa cons­tant­ment al límit de la seva sofis­ti­cació i alguna vegada acaba deri­vant cap al ridícul o cap a situ­a­ci­ons que de tan posa­des en escena resul­ten fal­ses. Això no treu que tin­gui moments bri­llants, que sigui una joguina visual que enllu­erni i que la seva història de ven­jança i redempció amb una mare san­guinària acabi tenint unes cer­tes referències de caràcter mitològic. Nico­las Win­ding Refn situa la trama a Bangkok i ens parla d'un jove fugi­tiu de la justícia ame­ri­cana amb un negoci de boxa tai­lan­desa que amaga una xarxa de tràfic de droga. L'arri­bada de la mare que vol ven­jar el seu altre fill, mort després d'haver assas­si­nat una pros­ti­tuta, por­tarà cap a un esclat de violència de gran duresa. Win­ding Refn uti­litza les claus del cinema negre per tal de crear uns ambi­ents de gran sor­di­desa que volen tenir sem­pre un cert to d'exo­tisme. Cada gest, cada pla, cada movi­ment està envol­tat d'un alt nivell d'esti­lit­zació. A vega­des l'espec­ta­dor pene­tra amb como­di­tat a les atmos­fe­res que pro­posa la història i d'altres es troba pre­so­ner d'una estra­nya sen­sació de buit. Poques vega­des una pel·lícula genera una sen­sació tan intensa d'admi­ració i rebuig alhora, tan extrema que no se sap mai com arri­bar a pren­dre posició.