Culpabilitat polonesa

Ida, de Pawel Paw­likowski, explica la història d'un viatge iniciàtic cap a la conei­xença de la rea­li­tat. Anne ha estat edu­cada en la mono­to­nia d'un con­vent de clau­sura i l'aïlla­ment del món l'ha por­tat cap a la ignorància d'ella mateixa. No sap d'on ve, ni qui són els seus fami­li­ars. Abans de pren­dre els vots va a tro­bar la seva tia, Wanda, una dona que tre­ba­lla de jut­gessa, i des­co­breix que el seu veri­ta­ble nom és Ida i que el seu ori­gen és jueu. El per­so­natge d'Anne / Ida ser­veix per treure a la llum alguna cosa fosca de la cul­pa­bi­li­tat polo­nesa davant de la qüestió jueva. El camí iniciàtic que per­fila Ida no és només el mar­cat per Anne / Ida sinó que també tindrà a veure amb el tra­jecte dut a terme per Wanda. A diferència d'Anne / Ida, el per­so­natge sem­bla estar de tor­nada de mol­tes coses. Li agrada l'alco­hol, viure la nit, tenir amants oca­si­o­nals. La dona amaga la seva existència noc­turna quan exer­ceix d'impe­ca­ble jut­gessa esta­li­nista, que envia a la presó els ene­mics del poble i actua de manera impla­ca­ble duent a terme ferot­ges pur­gues con­tra tota forma de dis­sidència. Paw­likowski treu a la llum un altre fan­tasma que ha mar­cat la vida polo­nesa: l'esta­li­nisme.

L'estruc­tura dramàtica d'Ida pot fer pen­sar en un melo­drama en què els per­so­nat­ges volen con­ver­tir-se en símbols d'una forma d'enten­dre la història. Paw­likowski no renun­cia al gènere però sap tren­car amb les con­ven­ci­ons per anar cap a treure la història fosca del seu país. Tot això està acom­pa­nyat per una acu­rada posada en escena. En les imat­ges d'Ida hi ha una estra­nya sen­sació de recerca de l'essen­cial, de con­tenció dramàtica abso­luta i de depu­ració plàstica. Les imat­ges en blanc i negre ens intro­du­ei­xen en la gri­sor d'una època, a par­tir de l'evo­cació del cinema que es feia en aquell moment. Ida acaba essent una gran pel·lícula sobre els fan­tas­mes de la història i sobre els fan­tas­mes de la pròpia tra­dició cine­ma­togràfica.