Un Far West de fireta

Seth McFar­lane forma part d'una certa gene­ració de cine­as­tes que volen posar la incor­recció en pri­mer pla per des­truir i trans­for­mar els gèneres clàssics i nete­jar tota ope­ració de nostàlgia al vol­tant del cinema. Fa un parell d'anys, McFar­lane va acon­se­guir, amb Ted, crear una curi­osa versió del com­plex de Peter Pan, a par­tir d'un per­so­natge lli­gat a un osset de peluix. Mil mane­ras de mor­der el polvo es pre­senta com una pro­ducció més sofis­ti­cada, en què McFar­lane intenta intro­duir la incor­recció dins del wes­tern, men­tre con­tracta un seguit d'estre­lles que sem­blen voler beneir la seva ope­ració. El model d'incor­recció que des­plega McFar­lane no és política, ni pretén bus­car rees­crip­tu­res del mite, ni tan sols intenta des­truir els pocs fona­ments èpics que encara poden ador­nar el gènere. McFar­lane es mos­tra satis­fet de cons­truir un Oest en què les pros­ti­tu­tes par­len de com han prac­ti­cat el grec amb els seus cli­ents i on els morts son llançats al car­rer com si fos­sin bes­ti­o­les. L'humor esca­tològic i l'humor negre es donen la mà al ser­vei d'una història que al final acaba essent ter­ri­ble­ment con­ven­ci­o­nal. El rama­der que es dedica al negoci de les ove­lles i que és ridi­cu­lit­zat en un duel conei­xerà una noia que es farà pas­sar per la seva amant per tal de demos­trar a la seva antiga pro­mesa que encara pot ser un heroi. Al final, sem­bla que l'existència d'aquesta pel·lícula no fa més que con­ver­tir aquell vell hit dels setanta ano­me­nat Le lla­ma­ban Tri­ni­dad en una obra radi­cal.