En les ales de la melodia

Par­lem del reci­tal que Núria Rial amb Fran­cisco Poyato van ofe­rir diu­menge a Vila­ber­tran. Sabem que hi ha can­tants alam­bi­nats que pouen en el sen­tit dels tex­tos per ofe­rir dra­ma­tis­mes vocals que ens col­pei­xen. D'altres, com és el cas, s'enci­sen amb la música que els com­po­si­tors han extret dels tex­tos i tot donant el clima ade­quat es dei­xen endur per ella. Sense pre­ven­ci­ons ni com­ple­xos. Amb un cert con­trast estilístic amb els reci­tals habi­tu­als de la Schu­bertíada, Núria Rial es va aven­tu­rar a tre­pit­jar el recinte sacra­lit­zat del lied als estius de Cata­lu­nya. Indis­cu­ti­ble en Mon­te­verdi, Per­go­lesi, Merula, Bach,Haen­del, Tele­mann i Haydn, dels quals té una nota­ble i pre­mi­ada dis­co­gra­fia, i d'una fabu­losa inter­pre­tació i enre­gis­tra­ment d'El gira­volt de maig de Toldrà, i ja en el seu pri­mer disc de 1996, als 21 anys, ens havia ofert cançons de Debussy, Ric­hard Strauss, Rodrigo i Toldrà a gran nivell. Aquí es va enfron­tar a Schu­mann, una altra dimensió, i amb una veu bonica, sense màcula, amb una ges­tu­a­li­tat pot­ser fora d'ús en els reci­tals de cançó, va donar el cicle Lie­derk­reis de manera apa­rent­ment sen­zi­lla. Cal agrair-los, a soprano i pia­nista, les poc inter­pre­ta­des i deli­ca­des cançons sobre tex­tos d'Eli­sa­beth Kul­mann, una poe­tessa morta als dis­set anys. Després, cançons bres­so­la­des de Zem­linsky i d'altres d'Alban Berg sobre tex­tos molt ele­men­tals de Lenau. Fent mera­ve­lles amb els poe­mes de La rosa als lla­vis, de Sal­vat-Papas­seit, musi­cats per Toldrà, Núria Rial i Fran­cisco Poyato van cloure la sessió amb aplau­di­ments ence­sos que els van obli­gar a dues pro­pi­nes: la Cançó de bres­sol de Toldrà i una magnífica Die Nacht de Ric­hard Strauss.