Salvatjades en un horitzó fosc

Hi ha a l'inte­rior de les sis històries pre­sents a Rela­tos sal­va­jes, de Damián Szi­fron, un sen­ti­ment de des­con­fiança abso­luta en l'ésser humà. L'indi­vidu del segle XXI es pre­senta com un indi­vidu amb una crisi moral pro­funda pre­so­ner d'unes ins­ti­tu­ci­ons que no poden donar-li res­posta a res i davant unes rela­ci­ons huma­nes que es basen en la des­con­fiança per­ma­nent. Davant d'aquest pano­rama de deso­lació les sis històries tenen com a ele­ment en comú la sal­vat­jada. A par­tir d'una pre­missa més o menys nor­mal apa­reix allò fosc que porta cap a la ràbia i d'aquí cap a la ira entre els per­so­nat­ges.

Des de la seva pre­sen­tació a Canes, Rela­tos sal­va­jes ha estat llançada a l'èxit. Ha tri­om­fat a Argen­tina i després de pas­sar per San Sebastián i Sit­ges sem­bla que pot entu­si­as­mar a l'espec­ta­dor de l'Estat espa­nyol. Alguns espec­ta­dors podran tro­bar punts de iden­ti­fi­cació amb algu­nes de les històries. El pobre Bom­bita –l'ine­vi­ta­ble Ricardo Darín– és un tècnic d'explo­sius que lluita con­tra una multa per apar­ca­ment i acaba sol davant l'Estat. El cor­rupte pare ric intenta ama­gar l'acci­dent de cotxe del seu filli pagar perquè el seu home de con­fiança assu­meixi la culpa i la pare­lla que es per­se­gueix i es bara­lla fins a la mort són com un reflex dels ciu­ta­dans per­duts en la histèria quo­ti­di­ana. No hi ha perdó, ni espe­rança, ni cap remor­di­ment. Tot és molt negre, però aques­tes històries argen­ti­nes són el resul­tat de l'acu­rada des­cripció d'un món en crisi.

El pes­si­misme de Szi­fron es troba, però, envol­tat de con­tra­dic­ci­ons que fan evi­dent les mol­tes feble­ses de la seva ope­ració. En pri­mer lloc, el descrèdit de les ins­ti­tu­ci­ons porta cap a una rei­vin­di­cació de la ven­jança que pot dur cap a un perillós pen­dent. Això no sem­bla pre­o­cu­par gaire Szi­fron, que es dedica a rei­vin­di­car la idea que al món no hi ha res d'apro­fi­ta­ble i per tant no hi pot haver cap camí per cap canvi, perquè no hi ha llum pos­si­ble. Aquest pes­si­misme, però, no té una carac­te­rit­zació política, sinó que no vol ser més que una extensió de la màxima post­mo­derna del diver­tir-se fins morir. No importa que tot esti­gui podrit si som capaços de fer relats diver­tits sobre la misèria humana com els que la pel·lícula ens vol ven­dre.

L'altra feblesa que mos­tra la pel·lícula radica en la seva vul­ne­ra­bi­li­tat estètica. Tot està escrit amb volun­tat efec­tista. És cert que hi ha moments ins­pi­rats –l'aper­tura o l'escena del ric que vol pro­te­gir el seu fill–, però dar­rere el tre­ball de posada en escena hi ha pocs moments de bon cinema, només unes quan­tes dosis d'un model d'espec­ta­cle poc exi­gent, amb bro­mes més o menys fàcils per a tots els públics.