CRÍTICA
Àngel Quintana
La nova comèdia francesa
En els darrers anys ha sorgit un nou model de comèdia jove francesa que busca noves ruptures, noves narratives sense allunyar-se massa de la tradició del cinema d'autor. Un model de comèdia que ha trobat en l'actor Vincent Macaigne el substitut perfecte del que Mathieu Amalric era per a cert cinema ara fa prop de vint anys. El nou model es caracteritza per produccions de baix cost, fetes per exalumnes de les escoles de cinema franceses i amb un clar desig d'establir un sistema d'identificació generacional amb el públic més jove. 2 otoños, 3 inviernos, de Sebastien Betbeder, tal com proclama, vol establir una fusió entre el cinema d'Eugène Green –un dels grans representants del cinema més radical i inconformista rodat a França– i la comèdia de Judd Apatow. La fusió pot semblar un contrasentit, però a mesura que avança la pel·lícula acaba agafant sentit. Del cinema d'autor francès, Betbeder agafa un cert gust per la ruptura estilista, per la fragmentació en capítols, pel relat enunciat a partir de diverses veus en primera persona i un cert to desinhibit en el tractament dels personatges, malgrat que pugui conduir cap a situacions absurdes. Del cinema d'Apatow sembla agafar en préstec un clar desig d'incorrecció política, una visió desencantada de les relacions amoroses i la voluntat d'establir un retrat desinhibit d'un temps i d'una joventut que no sap quin ha de ser el seu camí. Comença com una comèdia brillant, divertida i amb un fort component generacional, però a mesura que avança, la fórmula cansa i es produeix un cert sentiment de repetició, de no saber cap on ha d'avançar per recuperar una originalitat que brilla de forma intermitent, perquè ha esgotat tots els seus recursos.
