Menú de cinc culleres

Avui es tanca la Mos­tra d'Igua­lada amb el que s'espera que sigui una altra jor­nada mul­ti­tu­dinària de gent al car­rer, bus­cant racó on veure amb la millor como­di­tat pos­si­ble l'espec­ta­cle iti­ne­rant, de car­rer o de sala (tot i que les entra­des van escas­ses per l'afluència de públic del cap de set­mana). Serà per la volun­tat de sobre­viure de les com­pa­nyies, o no, però els coberts o les referències més fami­li­ars han estat recurs visual i dra­matúrgic, tant en adap­ta­ci­ons de con­tes com en peces de trinca. Es per­cep una volun­tat de com­moure (les més valen­tes) o de diver­tir amb enginy (les que aspi­ren a convèncer un pro­gra­ma­dor de majors afo­ra­ments).

Babia és capaç d'expli­car, sense parau­les, la relació obli­gada de dos per­so­nat­ges que tan bon punt ate­nen pre­pa­rant cai­xes de cartró de dife­rents mides com com­pe­tei­xen per gau­dir del temps lliure o reco­llint els plats del dar­rer àpat. Tot té un cert aire cíclic, sense gaire vida, però en la dis­cussió, final­ment, rea­pa­reix l'amis­tat i la recerca d'una feli­ci­tat quasi impos­si­ble en aquell món hermètic, des­a­pas­si­o­nat.

El tea­tre fami­liar no es vol posar fron­te­res per enlloc. Per això, es pre­senta un Comte Arnau un punt més humà i no tan tirà (com als ver­sos d'en Mara­gall) amb tres tro­ba­dors que alter­nen la música en directe i la inter­pre­tació amb una àmplia gamma de regis­tres. Per cert, la cri­a­tura del Comte Arnau no menja amb coberts: ho fa amb les mans. Com els d'H+G (una inqui­e­tant versió del Han­sel & Gre­tel inter­pre­tada per actors amb dis­ca­pa­ci­tat psíquica) dels ita­li­ans de l'Acca­de­mia Per­dutta. Si les cri­a­tu­res ja són dèbils i fràgils quan els pares les aban­do­nen al bosc o quan la bruixa deci­deix engrei­xar-les per cui­nar-les més tard, la fra­gi­li­tat es mul­ti­plica amb aquests dois nois. La com­pa­nyia, al con­trari que els per­so­nat­ges del mun­tatge, els cuida amb una cura i un res­pecte preciós. Se sen­ten segurs fent de nens dèbils i per­duts.

És una fra­gi­li­tat simi­lar a la d'Hilos perquè l'actriu (Rous) fa un home­natge per­so­nalíssim i car­re­gat de metàfores i esce­nes ten­dres i diver­ti­des alhora a la seva mare. També Escar­lata Cir­cus pre­senta Cor roc, un espec­ta­cle palíndrom, en què poe­titza i fa refle­xi­ons sobre la insen­si­bi­li­tat de la huma­ni­tat uti­lit­zant pedres en forma de cor, tro­ba­des pels seus pas­seigs per la natura. Aquest viatge insòlit per l'expo­sició pre­senta dos per­so­nat­ges antagònics, un cara blanca (la senyo­reta Coral) i un august (un des­tra­ler però emo­ci­o­nat senyor Pedro). Les pedres els par­len.

Troppe Arie també gasta les culle­res, tot i que per una raó ben allu­nyada de l'àmbit domèstic. I és que aque­lla cri­ada que ajuda la tieta pia­nista del flauta tra­ves­sera a pas­sar les pàgines de la par­ti­tura serà capaç de com­ple­tar par­ti­tura amb dues culle­res, en clau wes­tern, però també amb un xiclet, xerin­gues amb aigua i den­ta­du­res postis­ses (excel·lents cas­ta­nyo­les per a la inter­pre­tació de Car­men). Aquest espec­ta­cle, amb un públic a l'Ate­neu que diven­dres a la nit es va alçar exi­gint un bis (en rea­li­tat van fer un tea­ser del seu propi espec­ta­cle en directe), fa molt l'efecte de ser un dels que aspi­ren amb més segu­re­tat als pre­mis de la votació del públic.

Per al públic jove, hi ha una pro­gra­mació molt ben pen­sada. Ahir van fer la dar­rera funció els d'Ado­les­cer 2055, una dis­to­pia del que podria ser la soci­e­tat si no es posa remei a la violència i la inso­li­da­ri­tat actu­als. Aquest matí seran els Dara que sig­nen el seu iMe d'èxit. Són com­pa­nyies amb molt mer­cat a acon­se­guir en la pro­gra­mació muni­ci­pal. De moment, aquesta com­pa­nyia ja té el suport del Tan­ta­ran­tana, on avui també fan Mars Joan, el seu dar­rer espec­ta­cle. També Carla Rovira amb un con­tro­ver­tit i impac­tant Most of all... en què demos­tra que la cana­lla pot tenir pen­sa­ments més adults que els seus pares, si va ben acom­pa­nyada.

Fal­ten culle­res per tas­tar tal vari­e­tat d'emo­ci­ons. Tot­hom expe­ri­menta camins. Com Sebas amb el seu Alone, que també menja sense culle­res una sabata com Cha­plin.