A cada bugada un llençol

Par­lant del pro­jecte de llei de cai­xes que el govern espa­nyol està tra­mi­tant amb el PP, el con­se­ller Cas­tells deia que li agra­dava la pro­posta d'impe­dir que els polítics elec­tes puguin pertànyer a òrgans de decisió. I afe­gia que era un reco­nei­xe­ment del model català. Com­par­teixo la pri­mera part de la seva anàlisi, però no la segona. Vist empre­sa­ri­al­ment, no es pot adme­tre que llocs d'alta res­pon­sa­bi­li­tat, com for­mar part d'un con­sell d'admi­nis­tració i ocu­par la pre­sidència d'una enti­tat finan­cera, hagi de ser un mèrit polític. Els mèrits pro­fes­si­o­nals els aporta la per­sona, no la política, per tant, pot haver-hi polítics que siguin bons pro­fes­si­o­nals ban­ca­ris, però el que és segur és que no tots els polítics han de ser grans pro­fes­si­o­nals ban­ca­ris, com, per exem­ple, tam­poc ho ha de ser un cirurgià.

No estic d'acord en la segona part, la del reco­nei­xe­ment del model català, perquè, sal­vant excep­ci­ons molt impor­tants, el grau de poli­tit­zació dels òrgans de les cai­xes és espec­ta­cu­lar i en alguns casos, com Caixa Cata­lu­nya, Caixa Tar­ra­gona i Caixa Girona, és total. I, per altra part, només podem saber si els models són bons o dolents pels seus resul­tats, i diven­dres pas­sat es van fer públics els de la famosa prova d'estrès i, amb l'excepció de La Caixa, que curi­o­sa­ment té una gestió alta­ment pro­fes­si­o­na­lit­zada, el gruix de la resta de les cai­xes cata­la­nes no hi sur­ten gens ben­pa­ra­des. Com que el mateix model d'anàlisi s'ha fet ser­vir per a la banca, obser­vem que el Banc Saba­dell, amb el gruix del seu negoci a Cata­lu­nya, també asso­leix bona nota. Per tant, tot i la gra­ve­tat de la nos­tra crisi, La Caixa i el Saba­dell ens mos­tren que un altre model de gestió era pos­si­ble. Segu­ra­ment una de les raons més inver­sem­blants per defen­sar una estratègia empre­sa­rial equi­vo­cada, la va donar un alt direc­tiu de Caixa Cata­lu­nya fa un any quan jus­ti­fi­cava el seu nivell de moro­si­tat dient que l'estratègia de fer hipo­te­ques a cli­ents de poca o nul·la solvència era per evi­tar que aquest col·lec­tiu “quedés exclòs finan­ce­ra­ment”. No sé si avui repe­ti­ria aque­lles parau­les, que en el seu dia ja vaig repli­car per la insolvència pro­fes­si­o­nal que demos­trava qui jus­ti­fi­cava les sub­pri­mes posant en risc l'empresa. Avui és l'enti­tat que té la pit­jor nota i reque­rirà cen­te­nars de mili­ons de diner públic.

Dijous pas­sat els exmem­bres del con­sell d'admi­nis­tració de la Caja Cas­ti­lla la Mancha, polítics del PP i del PSOE, es quei­xa­ven de la rati­fi­cació per part del Minis­teri d'Eco­no­mia de la sanció que va pro­po­sar el Banc d'Espa­nya arran de la ins­pecció que hi va fer al seu dia. A més dels cinc anys d'inha­bi­li­tació a tots els mem­bres del con­sell d'admi­nis­tració, els imposa san­ci­ons que van dels 150.000 euros als 80.000 euros, depe­nent del temps que han ocu­pat el càrrec, no pel càrrec que tenien, puix que totes les deci­si­ons es van pren­dre per una­ni­mi­tat.

És bo que, si hi ha mala gestió, s'exi­gei­xin res­pon­sa­bi­li­tats a qui assu­meix càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat, amb la mateixa natu­ra­li­tat que ells dema­nen diners públics quan les coses no els van bé.