Canvi d’hegemonia

Aquesta vegada no el va dei­xar esca­par. Rafa Nadal ja té al seu pal­marès el títol que pro­ba­ble­ment més il·lusió li fa a hores d’ara, el de Wim­ble­don. Un guardó acon­se­guit, a més, amb un plus d’heroïcitat. Per la manera com ho va acon­se­guir, en una mara­to­ni­ana i èpica final, i pel rival que va tenir al davant, un Roger Fede­rer que una vegada més va demos­trar la seva talla de cam­pioníssim en res­sus­ci­tar quan tot­hom el donava per mort.

El par­tit que ahir es va pre­sen­ciar a l’All England Club és dels que fan afició. Tot un monu­ment al tenis i prop de cinc hores de lluita titànica, que van ser gai­rebé set a l’espera del desen­llaç tenint en compte les dues inter­rup­ci­ons per la pluja, que van posar a prova la resistència dels dos gla­di­a­dors que hi havia a la pista i també el cor de molts afi­ci­o­nats. Un mar­ca­dor molt ajus­tat –6-4, 6-4, 6-7 (5), 6-7 (8) i 9-7– i una victòria que sem­bla anun­ciar un canvi immi­nent pel que fa a l’hege­mo­nia del tenis mun­dial.
Des que Björn Borg ho acon­seguís el 1980, cap juga­dor havia gua­nyat en la mateixa tem­po­rada els dos Grand Slams euro­peus, Roland Gar­ros i Wim­ble­don. Vint-i-vuit anys després, Nadal s’ha pro­po­sat demos­trar que ser el millor del món no suposa necessària­ment ocu­par el pri­mer lloc del rànquing. El mana­corí es dis­puta la supre­ma­cia amb Fede­rer i els fets són con­tun­dents. A París el va escom­brar a la final, fins al punt que tan sols li va dei­xar gua­nyar qua­tre jocs, i ahir, jugant en ter­reny con­trari, sobre la gespa de Lon­dres, va donar un cop d’auto­ri­tat en la cursa per des­tro­nar el suís.

La talaia en què Fede­rer ha estat ins­tal·lat durant cinc anys comença a tron­to­llar. La victòria d’ahir de Nadal s’ha de valo­rar com cal. Sobre­tot perquè des de la der­rota con­tra el croat Mario Ancic en pri­mera ronda de Wim­ble­don de fa sis anys, el tenista de Basi­lea no havia tor­nat a per­dre sobre herba. Una espec­ta­cu­lar ratxa de 65 tri­omfs  con­se­cu­tius que ha que­dat feta miques just quan s’anun­cia un canvi de cicle.

Nadal i Fede­rer ali­men­ten mútua­ment la seva lle­genda amb duels com el d’ahir. Si no existís un d’ells s’hau­ria d’inven­tar pel bé del tenis. Són ja sis grans finals con­se­cu­ti­ves que han pro­ta­go­nit­zat, totes les de Roland Gar­ros i Wim­ble­don dels últims tres anys, i per tant història viva.

El pen­ta­campió de Wim­ble­don no podrà superar  de moment el rècord que com­par­teix amb Borg, perquè en el seu camí s’ha cre­uat la que s’està con­ver­tint en la seva bèstia negra. La fe, el seu espe­rit de super­vivència i l’excel·lent reper­tori de cops que adorna el joc de Fede­rer van impe­dir a Nadal tan­car abans un par­tit d’infart. El balear es va col·locar amb dos sets a zero a favor i va des­a­pro­fi­tar dues pilo­tes de par­tit en el tie-break de la quarta mànega, però estava escrit que el seu pri­mer títol lon­di­nenc havia d’estar reves­tit d’èpica.

Fede­rer va sobre­viure gràcies sobre­tot al seu ser­vei –va fer 25 aces per sis del seu rival– i a la seva agres­si­vi­tat a la xarxa en els moments com­pli­cats. Això sí, tan sols va ser capaç d’acon­se­guir un break i va per­dre una gran ocasió de gua­nyar el segon set, que va arri­bar a domi­nar per 3-0 i 4-1. Va ser pre­ci­sa­ment en aquest moment quan Nadal, després d’enca­de­nar cinc jocs seguits, es va ado­nar que podia des­tro­nar el rei de Wim­ble­don.

El mana­corí, de tota manera, no va apro­fi­tar un 0-40 en el setè joc del ter­cer par­cial que hau­ria pogut sen­ten­ciar i en el quart va dis­po­sar d’un 0-30 amb 5-5 i d’un 5-2 en el tie-break, a més amb ser­vei a favor, però se li va encon­gir el braç. Pro­ba­ble­ment va ser la por a gua­nyar, que en canvi no el va afec­tar quan en el 15è joc del cinquè set va tren­car el ser­vei de Fede­rer per demos­trar que també és el rei a l’herba.