Espanya guanya 4 a 1 Rússia

Les 16 selec­ci­ons pre­sents a Àustria i Suïssa ja han debu­tat. És, per tant, el moment de fer un pri­mer balanç, molt suc­cint això sí, però en part indi­ca­tiu del que ens pot depa­rar la resta de l’Euro­copa. Per ara hi ha hagut unes quan­tes decep­ci­ons, algu­nes en part com­pren­si­bles, casos dels modes­tos amfi­tri­ons, i altres de més soro­llo­ses en trac­tar-se dels actu­als cam­pi­ons i sub­cam­pi­ons mun­di­als, Itàlia i Grècia.

L’Euro­copa 2008 con­firma, en defi­ni­tiva, que està oberta a un ampli ven­tall de pos­si­bi­li­tats. De can­di­dats al títol n’hi ha un bon gra­pat perquè de moment no s’intu­eix un favo­rit clar. Por­tu­gal ens va ofe­rir alguns minuts per a l’espe­rança, Holanda es va mos­trar com una pico­na­dora i Espa­nya va fir­mar també una victòria con­tun­dent pel mar­ca­dor i per la seva auto­ri­tat, però ara falta que con­fir­min les expec­ta­ti­ves.

Pre­ce­dent mun­di­a­lista
L’equip de Luis Ara­gonés va mos­trar solvència i fins i tot un joc bri­llant al con­tra­cop per gole­jar Rússia. Una història, de fet, que es repe­teix en una de les grans cites fut­bolísti­ques. Tan sols cal remun­tar-se al Mun­dial 2006, en què l’equip espa­nyol va debu­tar amb un 4-0 a Ucraïna. Després, el de sem­pre, amb les male­tes cap a casa als quarts de final.

Amb una efec­ti­vi­tat demo­li­dora, David Villa va posar la guinda al fes­ti­val de tocs dels seus com­panys de mig camp. Un hat-trick que sens dubte reva­lo­ritza el valen­ci­a­nista en el mer­cat, encara que la millor notícia per al seu tècnic va ser l’efec­tiu tàndem que pot for­mar amb Fer­nando Tor­res. Dos acre­di­tats pun­tes que supo­sen una evi­dent amenaça per a les defen­ses rivals, encara que aquesta opció del 4-4-2 suposi dei­xar fora de l’equip Cesc Fàbre­gas. Una heret­gia per a alguns, sobre­tot per a la legió d’admi­ra­dors del d’Arenys a la Pre­mier.

Amb el toc per ban­dera, l’estil que més la defi­neix, la selecció espa­nyola va exhi­bir pro­fun­di­tat i una impor­tant capa­ci­tat dese­qui­li­brant a la zona ampla del camp. El de Luis és un equip que neces­sita tenir la pilota i mun­tar el seu fut­bol des del cri­teri i la poli­desa. Així van anar caient els gols, alguns d’una ela­bo­ració exqui­sida, com en la pilota de Cesc a l’esquena de la defensa russa que va supo­sar el 3-0. O en el segon de Villa, després d’una assistència magis­tral d’Ini­esta. Sense obli­dar el par­tidàs de Xavi, que a més de bui­dar-se en defensa es va can­sar de repar­tir joc i va pro­vo­car l’últim gol, el de Cesc.

Argu­ments, en defi­ni­tiva, que de nou ser­vei­xen per inflar el pit dels espa­nyols, sobre­tot dels voci­fe­rants mit­jans de la capi­tal, encara que farien bé de recor­dar la història i sobre­tot ajus­tar una defensa que és l’única cosa que des­a­fina en aquest grup.

Ibra­hi­mo­vic, clau
L’altre par­tit del Grup D no va tenir res a veure amb el dis­pu­tat a Inns­bruck. Grècia i Suècia esta­ven avor­rint les ove­lles fins que al minut 67 Ibra­hi­mo­vic va des­en­ca­llar el par­tit amb una espec­ta­cu­lar rema­tada. El davan­ter inte­rista, curi­o­sa­ment, por­tava més de dos anys i mig sense mar­car amb la selecció nòrdica, tot i que amb una absència voluntària pel mig.

I si el gol d’Ibra­hi­mo­vic és pro­ba­ble­ment el millor fins ara del cam­pi­o­nat, el que cinc minuts després va mar­car el seu com­pany Hans­son per tan­car el par­tit es pot con­si­de­rar el més absurd. L’errada del por­ter i defen­ses grecs va plas­mar les man­can­ces i nul·la ambició de la vigent cam­pi­ona.