“L’equidistància i el fet de no pronunciar-se em generen rebuig”

Hi ha dies de tot. No sé si més que abans, però en rebo. El fut­bol em va ense­nyar a saber-les encai­xar, estic immu­nit­zat. A més, com que la majo­ria de comen­ta­ris que et fan són par­ti­dis­tes, doncs ho has de rela­ti­vit­zar. La diferència pot­ser és que quan jo era fut­bo­lista el tema de les xar­xes soci­als no era tan pre­sent com ara. De tota manera, mai no he sigut gaire polèmic ni he sigut de tenir ram­pells.

Jo sem­pre ho havia res­pec­tat, quan jugava; el que no m’agra­dava era si entra­ven en temes per­so­nals. Ara que soc a la ràdio i a la tele­visió, sí que per­cebo que a la majo­ria de fut­bo­lis­tes no se’ls posa gaire bé si opi­nes de com juguen o de quin ren­di­ment ofe­rei­xen. El que passa és que jo puc opi­nar perquè soc opi­na­dor, jo no soc peri­o­dista.

És pos­si­ble. El fet que hi hagi jugat tants anys i que ho hagi vis­cut de pri­mera mà, m’ajuda. Crec que passa el mateix que en qual­se­vol altre gremi, a una per­sona que opina perquè fa molts anys que està en aquell sec­tor, te l’escol­tes amb una acti­tud dife­rent de la que tens si opina algú que no sap ni de què parla.

Tinc la sen­sació que aquest interès sem­pre hi ha sigut. Ara està més mag­ni­fi­cat perquè hi ha més mit­jans, però els equips grans sem­pre ho han patit. Tot i que jo només puc par­lar de referències perquè no he estat mai posat en ambi­ents gaire estel·lars.

El pri­mer equip el vaig tocar d’esquit­llen­tes. Ara m’adono que el Barça és un mons­tre, però quan jo jugava aquesta sen­sació no la vaig tenir.

El procés va escla­tar quan jo ja havia fit­xat pel Girona, la situ­ació era força dife­rent quan jugava a Valla­do­lid. Lla­vors no hi havia aquesta con­cepció de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya i el màxim que m’havia de sen­tir dir era: “No pare­ces catalán, eres muy majo.” Jo no m’he sen­tit mai espa­nyol, i va arri­bar un moment en què no pro­nun­ciar-se volia dir que et que­da­ves fora del que estava pas­sant al teu vol­tant. A mi l’equi­distància i el fet de no pro­nun­ciar-se em gene­ren rebuig. Si no et pro­nun­cies, te n’estàs ren­tant les mans. Ara, col·labo­rant a la tele­visió, veig tuits i mis­sat­ges de gent que li diu a l’empresa que té un inde­pen­den­tista allí dins i que li està pagant diners d’Espa­nya. També n’hi ha que diuen que, tot i que soc inde­pen­den­tista, faig bé la feina.

És pos­si­ble que també n’hi hagi, sí. És absurd, perquè una cosa és la posició política per­so­nal que té cadascú i l’altra és la feina.

Pot­ser m’ho hau­ria fet anar d’una altra manera perquè no fos tan evi­dent la meva posició política. Contínua­ment es demana als juga­dors que es pro­nunciïn però, quan ho fan, reben crítiques per tots cos­tats. Aca­bes pen­sant que no val gaire la pena. No sé si lla­vors era tan inde­pen­den­tista, però segur que el que no m’he sen­tit mai és espa­nyol. En una situ­ació com l’actual, podria tenir més difi­cul­tats per fit­xar per segons quins equips? No ho sé, no crec que un fit­xatge meu pogués arri­bar a gene­rar cap boi­cot. A més, les coses sem­pre són molt més sen­zi­lles i el ren­di­ment ho acaba tapant tot. Mira què ha pas­sat amb Zozu­lia; va haver de mar­xar del Rayo perquè l’acu­sa­ven de ser un nazi i l’afició el rebut­java. Ara és a l’Alba­cete i l’aplau­dei­xen perquè és el màxim gole­ja­dor, ningú se’n recorda, de com pensa.

Culer de cap a peus. Al Lleida me l’estimo molt, al Girona hi vaig viure dos anys fantàstics i a l’Espa­nyol li estic molt agraït, però jo he sigut del Barça tota la vida.