TAQUIGOL.

ÀLEX SANTOS

La porta de poca altura

Quin estiu, el del pre­si­dent del- Barça, que s'ha con­ver­tit en la música que sona tot­hora i el refresc on the rocks que s'empas­sen els culers cada cop que obren un diari o enge­guen la ràdio o la tele­visió. Laporta a tot­hora. Laporta fins al dar­rer sos­pir. Però aquest Laporta fins i tot a la sopa, ha pas­sat de ser una beguda refres­cant d'estiu a con­ver­tir-se en un còctel que ja mareja. Laporta pre­sen­tant lli­bres, assis­tint a fes­tes, cele­brant per enèsima vegada el tri­plet, bara­llant-se amb els polítics, abraçant-se amb ells (en la imatge, amb l'expre­si­dent mexicà Vicente Fox i la seva família), donant lliçons de país, sig­nant autògrafs, decla­rant i decla­rant, abraçant-se pels car­rers, fent de pre­go­ner, estre­nyent la mà de l'imi­ta­dor de Spi­der­man a Los Ange­les... Amb aquesta agenda i la inten­ci­o­na­li­tat que busca apro­fi­tant fins a l'últim moment el càrrec de pre­si­dent, Laporta està per­dent l'altura que li cor­res­pon a un esta­dista, a un cap d'estat, a un líder espor­tiu, al pre­si­dent del FC Bar­ce­lona.

Al pre­si­dent del Barça se li ha sen­tit dir i pro­cla­mar sense cap reserva ni ver­go­nya que ell arri­barà fins al final. És a dir, que vol apro­fi­tar (apro­fi­tar-se?) de la pre­sidència del club català fins que hagi de lliu­rar el tes­ti­moni al seu suc­ces­sor. No està mal plan­te­jat, si un té visió curta, però des de l'altura que atorga la pre­sidència del Barça, segur que Laporta es deu veure l'ins­tant abans de posar-se al llit després una jor­nada acla­pa­ra­dora d'actes rela­ci­o­nats amb l'enti­tat com una cosa molt petita per­se­guint qual­se­vol motiu per sor­tir en els mit­jans i poder tras­lla­dar qual­se­vol mis­satge per irre­lle­vant que sigui. La pre­sidència del Barça mereix més altura, molta més, hi hagi o no un tri­plet al dar­rere i sigui o no aquest l'últim any com a màxim man­da­tari del club.

Va ater­rar com un pre­si­dent espan­tat per la manera com el rebria el bar­ce­lo­nisme, que creia encara pro­per al nuñisme. Va ini­ciar aquell estiu del 2003 una car­rera con­tra­re­llotge per visi­tar tots els racons del país on ensu­mava que hi podia haver odi o rancúnia per esten­dre-hi la mà. Va ser un acte generós per les dues ban­des, i Laporta va volar a una altura necessària, cor­recta i encer­tada, encara que de tant en tant feia vols rasants en actes de baix per­fil que no li feien cap bé, perquè s'apar­ta­ven radi­cal­ment del seu objec­tiu prin­ci­pal: cer­car la pau i l'esta­bi­li­tat de l'enti­tat.

Anys després, Laporta sem­bla que ha tor­nat a embo­gir amb una agenda des­fer­mada, que ni tan sols una estre­lla del rock o un cap d'estat esta­rien dis­po­sats a tenir. Laporta vol gau­dir fins al dar­rer sos­pir de la pre­sidència del Barça i la dimensió que aquesta atorga al seu pro­pi­e­tari. Sem­bla difícil des­em­pa­lle­gar-se'n, fins i tot quan es pen­sava que en l'inici de pre­tem­po­rada de l'equip, el con­junt blau­grana gua­nya­ria dimensió res­pecte al seu pre­si­dent. Lluny d'això, Laporta ha empa­que­tat una dot­zena de direc­tius amb les seves famílies a l'avió cap als Estats Units, i amb ells es pas­seja pels car­rers de Los Ange­les repar­tint abraçades i dei­xant la seva pet­jada al car­rer de les estre­lles, men­tre reclama als mit­jans que l'immor­ta­lit­zin a l'avin­guda del divisme. A tenor de l'exci­tació del pre­si­dent, pot­ser Joan Laporta viurà un trauma quan deixi aquest gran sarau en què viu i des del qual pro­jecta una llum que con­ti­nua eclip­sant tot el que es reco­neix com a Barça.

a l'alça

EL CAMP DE L'ESPANYOL. La notícia que volia confirmar des de fa tants anys l'espanyolisme ja és una realitat, i la gent se sent engrescada i en pau. Aquest grau de conformitat no ha de fer oblidar com ha transitat el club els darrers vint anys, en què va passar de ser propietari a viure de les engrunes de Barcelona, que li va cedir un camp. El propietari del club i els seus aficionats farien bé de seguir amb fruïció el futur econòmic de l'entitat, com es pagarà l'estadi, com incidirà en l'equip aquesta inversió..., per evitar d'aquí a uns anys caure en una segona venda. Ara tot és joia, però cal estar atent i seguir de prop els números de l'entitat.

de baixada

ADÉU A UN TÈCNIC. El barcelonisme ha tingut un gest gairebé unànime de generositat amb la mort de Bobby Robson de la mateixa magnitud del que li van negar en vida quan va ser entrenador del club. És fàcil i elegant desfer-se en elogis en l'adéu, però no és sobrer deixar-nos d'hipocresia i recordar que Robson va ser menystingut i humiliat quan va ser tècnic: des del vestidor, la graderia i l'entorn. Aquella mala llet que es dispensava amb el britànic, lligada a la guerra entre nuñistes i cruyffistes, encara es manté quan es recorda Mourinho com a traductor de Robson, en lloc de pensar en ell com a campió d'Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La derrota de Las Palmas acosta l’Espanyol i el Girona a la permanència

Girona
 

La filosofia de club, ben viva

Barcelona
 
 
Jordi Bargalló
JUGADOR DEL NOIA FREIXENET

“El Barcelos és favorit, però no hi anem de vacances”

SANT SADURNÍ D’ANOIA
 

Un clàssic desigual

Barcelona
 

Festa del Noia a Matosinhos

SANT SADURNÍ D’ANOIA
 

No conviden a l’optimisme

Barcelona
 

La calculadora treu fum

Andorra la vella / Girona