La innocència dels dos mànecs

Els regla­ments dels diver­sos esports pre­ve­uen tot un seguit de nor­mes sobre els mate­ri­als que s'han d'uti­lit­zar o sobre els mètodes per­me­sos per rea­lit­zar aque­lla acti­vi­tat. És evi­dent que les noves tec­no­lo­gies i la ima­gi­nació pro­po­sen nous rep­tes a les fede­ra­ci­ons, que rebut­gen, accep­ten o pas­sen de les inno­va­ci­ons. A Tar­ra­gona, aquesta set­mana es juga l'obert Costa Dau­rada, un cha­llen­ger, la gra­du­ació que hi ha imme­di­a­ta­ment per sota dels tor­ne­jos ATP, que té una dotació de 50.000 dòlars i que, rere el Comte de Godó, és el segon millor tor­neig mas­culí que es fa a Cata­lu­nya. El juga­dor amb el rànquing més alt és l'aus­tralià Peter Luc­zak (69è del món). Entre els ins­crits, hi ha uns ger­mans nord-ame­ri­cans que van néixer a Santa Bàrbara i que viuen a les Vegas. Es diuen Brian i Dann Bat­tis­tone. Juguen amb raque­tes espe­ci­als perquè tenen dos mànecs. Fan cops molt potents a dues mans i la toquen, però no són res de l'altre dijous. Tenen un rànquing de dobles dis­cret, i dime­cres dos ten­nis­tes reti­rats del cir­cuit i vete­rans amb molta classe, Àlex López Morón i Albert Por­tas, se'ls van crus­pir. Això sí, sem­pre que juguen o s'entre­nen hi ha gent mirant-se'ls perquè són únics en tot el cir­cuit ATP. La fede­ració inter­na­ci­o­nal va pro­hi­bir les raque­tes de doble cor­datge durant els anys setanta. Ten­nis­tes fins lla­vors medi­o­cres van der­ro­tar els millors del món perquè els cops plans aga­fa­ven una velo­ci­tat inu­sual en aquell moment. Es veu que per lif­tar la bola el doble cor­datge no anava tan bé perquè era difícil de con­tro­lar. En el Gran Prix de Madrid del 1977, el romanès Ilie Nas­tase i l'argentí Gui­llermo Vilas, mites del moment, es van plan­tar i els orga­nit­za­dors van pro­hi­bir el doble cor­datge. En llançament de jave­lina, Miguel de la Qua­dra Sal­cedo va batre el rècord del món uti­lit­zant un mètode adap­tat del llançament de barra basca. La fede­ració inter­na­ci­o­nal no el va homo­lo­gar i va haver de modi­fi­car el regla­ment. En aquell cas, però, hi havia un com­po­nent de peri­llo­si­tat perquè l'atleta girava sobre ell mateix com es fa en el mar­tell o el disc i algun mal­des­tre hau­ria pogut aca­bar cla­vant la jave­lina a algú del públic. Per això fa de mal com­pa­rar aquesta pro­hi­bició amb la del cor­datge, que no amenaçava els espec­ta­dors sinó l'ordre esta­blert en el rànquing mun­dial i un bon gra­pat de guanys. De moment, sem­bla que no cal patir pels Bat­tis­tone, que es veuen molt bona gent, perquè els seus resul­tats no són sig­ni­fi­ca­tius i els dos mànecs són tan espec­ta­cu­lars per fer exhi­bi­ci­ons com inno­cents. Si ame­na­ces­sin els bons, però, ja en par­laríem.