La nova política

La nova política va fer molt de soroll quan va irrom­pre amb totes les pre­ten­si­ons en aquesta part del món. La nova política són, bàsica­ment, dos par­tits. L'un no es vol dir de dre­tes i ha recu­pe­rat l'estúpid eufe­misme de “cen­tre” i l'altre no es pro­clama d'esquer­res però recorda totes les tares de la vella extrema esquerra. És nova política, Ciu­ta­dans? Tant com vul­guin ells, encara que és un par­tit més vell que anar a peu. Es va inven­tar a Bar­ce­lona, con­tra el “naci­o­na­lisme” de Pas­qual Mara­gall quan va arri­bar a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat i des de l'altre naci­o­na­lisme, mai accep­tat. Amb una obsessió de fra­gata: posar fi a la immersió. Com una vella remi­niscència també del ler­rou­xisme, però aquesta vegada sense la ins­pi­ració ini­cial externa. Per a una cosa que fan que els és útil, als naci­o­na­lis­tes de debò, almenys podrien haver-los cobrat el favor. És vella política, Pode­mos? Tant com vul­guin ells també. Encara que la manera de pro­ce­dir de Pablo Igle­sias és més vella que el ferro, i que les pug­nes entre ell mateix i Íñigo Errejón són la dar­rera ranera de les que van enfron­tar Lenin i Trotski. La nova política es volia men­jar el món. Al final Ciu­ta­dans sem­bla una crossa dis­minuïda del PP i Pode­mos, un com­bat d'espe­rons en un cor­ral. A Euskadi i a Galícia, Pode­mos, con­fluït i cuit en sal­ses curi­o­ses, no ha fet el gran paper que els déus sem­bla­ven adju­di­car-los. Ciu­ta­dans ha que­dat com el gall extra­par­la­men­tari de Morón. La nova política ja ha enve­llit. Repa­pi­eja i ran­queja.