Pregons

En un pro­grama de fes­tes triar el pre­go­ner a vega­des és una qüestió con­tro­ver­tida, que des­vet­lla pros i con­tres. Fins he assis­tit, fa anys, a l'acte d'un pre­go­ner que fou bom­bar­de­jat amb ous (de gallina) quan era en un balcó con­sis­to­rial. Sem­pre hi ha raó per a la dis­crepància, i més quan l'elecció de pre­go­ner res­pon a la volun­tat de qui governa la ins­ti­tució.

Quan el govern de Bar­ce­lona trià Javier Pérez Andújar com a pre­go­ner de la Mercè, es féu evi­dent que optava per donar veu a una sen­si­bi­li­tat mol­tes vega­des silen­ci­ada al Saló de Cent, una veu perifèrica i gens ofi­ci­a­lista, dis­cre­pant del pen­sa­ment domi­nant en la ciu­tat dels nego­cis i la cul­tura, que no sem­pre recorda les arrels obre­res i popu­lars. El debat estava ser­vit.

No com­par­tint la seva ide­o­lo­gia, he de con­fes­sar-me lec­tor de l'obra d'Andújar i de tro­bar-hi les grans vir­tuts de fer emer­gir una part impor­tant de la Cata­lu­nya real, aque­lla que fàcil­ment obli­den els admi­nis­tra­dors de la rea­li­tat vir­tual. Ell refle­xi­ona des de l'entorn metro­po­lità, en la perifèria de Sant Adrià i en la vivència d'un Bar­ce­lonès Nord far­cit de con­tra­dic­ci­ons. I, de veri­tat, escol­tar el pregó d'enguany, amb la rei­vin­di­ca­tiva poe­sia d'Andújar, fou tot un exer­cici d'immersió en l'altra Cata­lu­nya, un país que també exis­teix.

Segur, la Bar­ce­lona benes­tant i ultrai­den­titària neces­si­tava un pregó alter­na­tiu. Al Pla de Palau feren el seu par­ti­cu­lar aque­larre i ho feren amb evi­dent èxit de públic. Amb tot, crec que Toni Albà s'equi­vocà i que els orga­nit­za­dors no feren cap bon ser­vei a la cohesió d'un país que hem de fer entre tots.