Diplomàtic barrut

Les pri­me­res inter­ven­ci­ons dels nous minis­tres debu­tants acos­tu­men a ser interes­sants. Tot i tenir ordres de defu­gir la polèmica, resulta sig­ni­fi­ca­tiu que al titu­lar d'Afers Estran­gers ja li esti­gui bé que milers de joves de l'Estat mar­xin a fora a bus­car-se les gar­ro­fes. Alfonso Das­tis no és ni cons­ci­ent de les raons que han empès els joves a mar­xar, i el pit­jor és que fri­vo­litzi sobre aquesta situ­ació. Un informe de la Taula d'Enti­tats del Ter­cer Sec­tor Social adver­tia que la gene­ració de per­so­nes entre vint i trenta anys ingressa un terç menys que els seus pre­de­ces­sors, tenint en compte pro­fes­si­o­nals d'igual titu­lació i conei­xe­ments. La Unió Euro­pea va adver­tir l'Estat espa­nyol de l'excés de ninis, joves que ni tre­ba­llen ni estu­dien. Un 22% estan en aquesta situ­ació. L'Estat és el sisè d'Europa en aquest rànquing, només superat per Grècia, Roma­nia, Bulgària, Croàcia i Xipre.

Das­tis oblida la pèrdua de població que ha tin­gut l'Estat des del 2012. Cada dia han mar­xat de l'Estat una mit­jana de 400 per­so­nes. En els tres pri­mers anys, la majo­ria eren d'ori­gen immi­grant que retor­nava al seu país, però en els dos últims s'ha equi­li­brat l'èxode amb per­so­nes d'entre 20 i 30 anys.

El minis­tre deu estar cofoi que des de fa dues dècades la majo­ria d'infer­me­res estran­ge­res de la Gran Bre­ta­nya pro­vin­guin de l'Estat. Pot­ser en lloc d'estar con­tent per la seva “inqui­e­tud” per mar­xar, hau­ria de pre­o­cu­par-se per la seva situ­ació legal i labo­ral si s'aplica el Bre­xit, o què farà amb els pro­fes­si­o­nals de la cons­trucció que comen­cen a tor­nar del Bra­sil i de la resta de Lla­ti­noamèrica, o pels més de sis mil joves de l'Estat que han mar­xat a Austràlia el 2016. Què els ha empès a anar a l'altra punta de món? Deu ser la seva enorme “inqui­e­tud” o que la taxa d'atur juve­nil d'allà no passa del 4%?

El minis­tre Das­tis ha tre­ba­llat trenta anys com a diplomàtic. A fora, és clar, però a càrrec de l'Estat i sense haver de bus­car-hi feina, ni habi­tatge, ni com­par­tir allò més bàsic, ni cober­tura mèdica, ni escola d'idi­o­mes, ni bit­llets per tor­nar a casa, ni ciber­cafès per par­lar amb la família...