Tribuna
La repressió
El referèndum és probable que no se celebri però això serà un èxit per a l'independentisme. I ho serà perquè desvetllarà (ja ho està fent) una reacció desproporcionada per part de l'Estat espanyol a l'hora de reprimir-lo. La resposta catalana a l'agressió espanyola serà el gest de ruptura definitiu? Segurament no. Però posarà les bases de l'estratègia que ha de seguir el sobiranisme en el pròxim envit. Un marc en el qual quedarà clar que el litigi en qüestió no es pot resoldre democràticament mentre siguem en un estat que nega la democràcia en aquest punt.
La repressió del referèndum impulsarà la causa catalana en diversos aspectes: d'una banda comportarà cohesió interna, es constatarà per una part molt àmplia de la societat que la pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol no depèn de l'acord o de la lliure voluntat sinó de la força, això, i no pas suposades bondats socials de la futura República Catalana, és el que generarà la majoria incontestable a favor de la secessió. D'altra banda, com més contundent sigui l'actitud de les autoritats espanyoles més es multiplicaran les simpaties exteriors cap al procés català. Cal admetre que fins ara aquestes suposades simpaties eren força limitades i generalment vinculades no tant que Catalunya esdevingués independent com a instigar Espanya que fes alguna cosa per resoldre el conflicte. En canvi, d'ençà del procés obert contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, dirigit a sancionar l'obertura d'un debat en una cambra de representants electes, han augmentat les veus, generalment de personal polític procedent de democràcies de llarga tradició, més sensibles a les reivindicacions catalanes.
Però esclafar qualsevol temptativa referendària també suposarà alguns tràngols que caldrà superar. El primer, el cost personal dels dirigents polítics que provin d'anar fins al final: multes, suspensions, inhabilitacions i, en el seu cas extrem, penes privatives de llibertat. El segon, tal vegada el tràngol més amarg, serà el de comprovar que manca el gruix de personal funcionari suficient disposat a posar-se al costat de les institucions catalanes i a enfrontar-se a processos sancionadors com els que patiran els seus caps. N'hi ha prou que no desobeeixin les ordres procedents directament de Madrid una part substancial dels cossos encarregats de mantenir l'ordre públic a Catalunya per avortar qualsevol iniciativa que pretengui visualitzar quina és la voluntat majoritària de la població respecte a la qüestió de la sobirania.
En general, el moment més difícil potser serà quan la ciutadania que s'ha manifestat de forma massiva els darrers onzes de setembre entengui que no n'hi ha prou de sortir al carrer un cop a l'any per fer la independència i que qualsevol persona que actuï contra l'ordre constitucional espanyol s'exposa a rebre un càstig sever. Que el sistema repressiu espanyol no disposi de prou mitjans per enfrontar-se a una desobediència massiva no vol dir que en aquesta primera fase no puguin provocar un efecte dissuasiu amb algunes actuacions selectives, no sols entre el personal polític (com està succeint aquestes setmanes) sinó també en la gent del carrer.
En definitiva, que amb el bloqueig de processos de participació democràtica i amb la violació de drets fonamentals en els pròxims mesos es pot consolidar dins el país i també fora el relat de la Catalunya oprimida. Quedarà molt lluny, i del tot enterrada, la visió de la colla de catalans egoistes que es volen separar per no compartir les seves riqueses amb els espanyols. La injustícia serà tan notòria que qualsevol agent imparcial la podrà entendre. Però tampoc això no serà suficient. Guanyar legitimitat no servirà de res si la resposta no passa de lamentar-se per tot seguit acatar l'ordre establert i impedir, així, que el conflicte penetri en la vida quotidiana. És molt probable que el referèndum no se celebri però haurem guanyat molt si aquestes qüestions queden clares almenys per al nombre suficient de catalans que cal per portar el país a la llibertat.
